05/12/2011

Per al discurs d'investidura

2 min

Li ha costat gairebé quinze dies -que han tingut un cert aire de catatònia- després de la nit de les eleccions, però al final Mariano Rajoy, proper president del govern d'Espanya, ha gosat dir pruna. Ho va fer en camp propi, a Pontevedra, on es va adreçar al comú dels mortals per fer-los saber que "no està la cosa per fer sopars", que el que ve a partir d'ara "serà dur i difícil" i que requerirà la col·laboració "de tota la nació". La nació a la qual es refereix el barbut de moda és la nació espanyola, és a dir, nosaltres. I els sopars que don Mariano ja no es veu amb cor de celebrar tenen com a referent una simpàtica barrila que li va muntar el PP gallec després d'haver perdut les eleccions espanyoles de l'any 2008. Es veu que aquells eren temps de més gaubança, que encara permetien que la gent sopés. Ara, segons el president que demana socors a la nació, ni sopar ja no ens podem permetre. Quines coses.

Un dels avantatges de la còsmica mediocritat de don Mariano és la transparència amb què comet els seus pecats d'omissió, una transparència insòlita en la figura de qualsevol governant normal. L'any 2008 ja no eren temps per a sopars de penyes polítiques, i encara menys per a àpats de desgreuge en benefici d'un perdedor com el tal Rajoy, tan contumaç que, a cada victòria que obté, no fa res més que donar noves proves de la seva inutilitat radical. L'any 2008 les coses ja anaven molt mal dades: l'únic que succeïa era que a Espanya hi havia un govern tan incompetent que el seu president (un home que es deia Zapatero, potser el recorden) va arribar a negar l'existència de la crisi, i una oposició tan obtusa que al seu líder no se li va acudir mai atacar aquest flanc, perquè aleshores tampoc no sabia que existís. No: en aquella època, el PP encara preferia fustigar el segon govern de Zapatero amb la insinuació que l'11-M havia estat cosa d'ETA, i amb el dogma de fe segons el qual l'Estatut de Catalunya constituïa la temuda acta de dissolució d'Espanya. Però de la crisi i del que ens venia al damunt, l'any 2008 don Mariano no va creure necessari dir-ne ni una trista paraula. Únicament perquè ni ell ni el seu partit tampoc no en tenien ni idea, com tampoc no en tenien -ni en volien tenir- Zapatero i el PSOE.

Que Rajoy surti ara amb l'advertiment que no és temps per a sopars i que ens esperen dies difícils, més que el discurs d'un governant rigorós i responsable, sembla la facècia d'un regidor de PP d'algun poble petit que s'ha passat amb l'orujo durant la sobretaula. Des de la seva escarransida estatura intel·lectual i moral, Rajoy té assumit que ha de dir el que li calgui dir en cada circumstància: i tant li és parlar de filets de plastilina com apel·lar a l'esforç de la nació. A ell li és exactament igual, perquè no creu en res ni va cap enlloc. És la perfecta ameba, que s'adapta a cada situació de la manera que més li convé, i qui dia passa any empeny. En el seu discurs d'investidura, que no es descuidi lamentar que el quilo de percebes està pels núvols.

stats