27/01/2013

Qui decideix aquí?

2 min

Setmana històrica la que acabem avui, a fe. D'un temps cap aquí vivim jornades històriques gairebé cada dia, i les que vindran. També, si se'm permet el joc de paraules fàcil, un pèl histèriques. El Parlament va aprovar la declaració segons la qual Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Molt bé. El PSC, per boca del seu portaveu, Maurici Lucena, va declarar que mai havien vist una cosa tan trista, i que duien un disgust al damunt que no se'l trauran ni amb aigua del Carme (si de cas, del Carme Chacón). Menció a part mereixen els cinc valents i valentes que es van saber desmarcar ("per dormir tranquils", com va dir Rocío Martínez-Sampere) del no imposat per Pere Navarro, que només va aconseguir rebre la benvinguda d'Alícia Sánchez-Camacho "a les files de la legalitat": per a aquest viatge potser no calia córrer, senyor Navarro. Convergència i Unió es van tirar disciplinadament els plats pel cap, un comportament cíclic de la federació que Artur Mas va trampejar des del seu despatx i Duran i Lleida des de Xile, que és el lloc més llunyà que ha trobat el líder democratacristià per refugiar-se quan les coses es posen magres. ERC i Iniciativa han estat en el seu paper, Ciutadans i el PP en el seu, i la CUP s'ha estrenat en votació parlamentària amb l'efervescent fórmula del sí crític, que és una manera com una altra de declarar-se sobrepassat per la realitat.

Tot plegat, altament edificant. De moment, el que es coneix com a comunitat internacional segueix el procés de cua d'ull i considera la declaració com un gest simbòlic (a falta, efectivament, d'una legalitat espanyola capaç d'emparar-lo). Mel d'abella, no cal dir-ho, comparat amb les reaccions -aquestes sí, invariablement histèriques- que ha merescut la declaració de sobirania per part de les veus autoritzades d'arreu de les Espanyes. Les velles històries de cataclismes i desastres per espantar les criatures, acompanyades d'una unànime desqualificació que Rajoy ha resumit amb la frase "Això no serveix per a res", tot i que ens resta el dubte de si es referia a Catalunya, al Perú o a Cuba. La vella escola diplomàtica del PP, que es distingeix per la seva capacitat de confondre penosament el país llatinoamericà en el qual es troba el dirigent de torn, ha trobat la seva continuació en aquest Don Mariano que un dia va ser presentat com a primer ministre de les Illes Salomó sense que se li mogués ni un múscul de la barba.

Mentrestant, la Moncloa contraataca amb la reinstauració d'Espanya com a "mercat únic" (vegin vostès l'excel·lent article de Joan Faus a l'ARA d'ahir per tenir-ne complida informació). La nova llei pot semblar un mer instrument per afavorir la competència, però no deixa de ser, al mateix temps, una altra eina per a la involució autonòmica que el patriotisme constitucional té entre cella i cella. Per no servir per a res, la declaració del Parlament posa el dit a la nafra més significativa del desencontre (aquest sí, històric) entre Catalunya i Espanya: qui decideix aquí?

stats