Publicitat
Publicitat

El diable es manifesta de moltes maneres

A monsenyor Antonio Cañizares, arquebisbe de València, sens dubte li va la marxa. Quan va veure caure Rouco Varela com a president de la Conferència Episcopal Espanyola va fer tot el que va saber per proposar-se com a relleu natural, ja que significava la continuació lògica del discurs nacionalcatolicista que patim els espanyols (perquè ens agradi o no ens agradi, som espanyols) de fa molt de temps. Del 18 de juliol de 1936 ençà, per posar una data relativament recent.

El paper de l’Església en la política espanyola i catalana sempre ha estat ambivalent. És molt diferent comparar el paper d’un Tarancón amb el d’un Rouco Varela, com és molt difícil contraposar el paper de l’Església d’observança estrictament espanyola i espanyolista amb un altre tipus d’Església més plural i democràtica, com la que afortunadament ha acostumat a abundar més a Catalunya i també a les Balears.

Cañizares és un personatge que representa un determinat tipus de ràbia. Senzillament no pot suportar qualsevol posicionament polític o moral amb el qual ell estigui en desacord, fins al punt de confondre la política amb la moral. És en aquest sentit que hem d’entendre que fa poques setmanes demanés als seus feligresos pregar per la unitat d’Espanya, ja que segons ell la declaració d’independència de Catalunya seria un acte immoral.

Però aquesta vegada monsenyor Cañizares s’ha superat a si mateix. Considera innecessari que Espanya aculli refugiats de Síria o de qualsevol altra zona en guerra, amb l’argument que no se sap si són trigo limpio. No tan sols això, sinó que qüestiona que molts d’ells siguin perseguits. Es veu que les famílies amb nens, dones i ancians inclosos que moren o malviuen a les fronteres de diversos països europeus deuen fer-ho perquè no són trigo limpio.

Deuen ser turistes, o tal vegada individus al servei d’interessos molt foscos que monsenyor Cañizares ens hauria de saber explicar. De tota manera, també estaria bé que l’arquebisbe de València expliqués personalment les seves teories al papa Francesc, que no sé per quin motiu em sembla que no es troba exactament en sintonia amb aquesta mena d’opinions. I també seria raonable que, de la mateixa manera que el teòleg Krzysztof Charamsa ha estat expulsat dels seus càrrecs al Vaticà de manera fulminant per la senzilla raó d’haver fet pública la seva vida íntima, algú dins la Congregació per a la Doctrina de la Fe es fes càrrec de declaracions com les de monsenyor Cañizares, que a molts ens semblen antihumanes.

En definitiva i per entendre’ns, la cúpula de l’Església espanyola està plena d’allò que els Evangelis descriuen com a sepulcres blanquejats, que per fora duen molta prosàpia però que per dins estan plens de podrícia. I també d’aquells personatges que als Evangelis surten descrits com els mercaders del temple, i que no per casualitat Jesucrist va fer fora del seu lloc a fuetades.