El dit petit de Marc Márquez
Tenim excel·lents periodistes d’esports, i n’hi ha prou fent un cop d’ull a la secció corresponent de l’ARA i l’ARA Balears per donar-ne fe. Grans cròniques, magnífics articles. Ara bé, de tan bons, des de la meva ignorància he d’admetre que sovint jo m’hi perdo. Els en poso uns exemples.
Sóc tan ruc que encara no he entès exactament en què consisteix un offside, la qual cosa m’incapacita automàticament per discutir de futbol amb els amics que en saben, amb les conseqüències que això comporta. Per això m’aplico a escoltar la transmissió de Joaquim Maria Puyal, que m’agrada molt quan no parla de futbol, i procuro estar al dia de les informacions sobre la Lliga de Campions i la lliga espanyola.
M’hi esforço i hi poso bona voluntat de debò. Evoco els meus dies de jugador de futbolí (era francament bo), aspiro aire i em disposo a aprendre alguna cosa.
Alguna cosa sobre futbol, volia dir. Però el que acaba passant és que, si n’aprenc alguna, és sobre traumatologia. Concretament em parlen de coses com lligaments encreuats, o d’isquiotibials, que és una paraula que m’agrada però que és de mal manejar per construir un decasíl·lab. No diré que no sigui interessant, però em busco els isquiotibials i els lligaments encreuats i no me’ls trobo. No tinc cap dubte que deu ser un assumpte interessantíssim, però seguesc sense assabentar-me de quina cosa és un offside.
No passa res, un dia sabré què és un offside. Més desconcertat em sento quan els experts en automobilisme i carreres de motos em parlen de pneumàtics tous o durs, o del dit petit de Marc Márquez.
Reconec que aquí sí que ja em despisto, perquè em pensava que l’esport d’alt nivell no havia de dependre de qüestions tan estrictament tècniques. Lamento de veritat que a un campió de moto no se li posi el pneumàtic que li va millor, com seria de lamentar que als guionistes de Cuéntame els fessin escriure amb ordinadors sense processador de textos.
O que es trenquessin el dit petit d’una mà fent bicicleta, com li ha succeït al malaurat Marc Márquez. Però ara imaginin que no és el pilot de Cervera qui ha pres mal. És possible que si a Mozart li haguessin trencat el dit petit d’una mà no hagués pogut compondre La flauta màgica, i que si Thomas Mann s’hagués trencat els isquiotibials o els lligaments encreuats no s’hagués vist amb prou forces per escriure la novel·la Doktor Faustus.
Si hagués passat això dubto que ara mateix poguéssim estar parlant d’aquestes grans obres mestres. Com ja he dit, no sóc d’esports i per això m’agradaria molt aprendre’n. D’esports. De traumatologia i de pneumàtics, què volen que els digui, no tant. Però s’agraeix també, per això aprofito aquesta humil columna per enviar els meus millors desitjos al dit petit de Marc Márquez.
