24/02/2011

Es faci la seva voluntat

2 min

Muammar al-Gaddafi vociferava fa un parell de dies que pensa morir màrtir a Líbia, és a dir, que no té intenció d'abandonar el poder si no és amb els peus per davant. Tot sembla indicar que el poble libi (al qual Gaddafi professa un amor tan profund que només el sap manifestar massacrant-lo) no hi tindria inconvenient, si no fos que, de moment, el coronel ha demostrat que pensa molt més en el martiri dels altres que no pas en el seu. És lògic, si tenim en compte que Gaddafi estava acostumat (sobretot des de l'11-S, quan, amb prou sentit de la jugada, es va transvestir d'amic d'Occident) que en l'àmbit internacional tothom li rigués les gràcies. Uns més que d'altres, és clar: encara recordem la darrera visita de Gaddafi a Itàlia (país comprador de cru i gas a Líbia, com Espanya), on el nostre home es va envoltar de dues-centes noies per enfotre's una estona dels drets de les dones i exercir de rei del bunga bunga en companyia de l'amic Berlusconi. El cas és que, segons diuen, ara mateix els EUA no tenen prou influència ni prou interessos a Líbia per posar-se al capdavant d'una operació per derrocar i/o executar Gaddafi, mentre que l'ONU, per variar, ha de consensuar una posició conjunta, de manera que faran bé els libis d'espavilar-se pel seu compte. Si és que poden, és clar.

En fi: doctors té la geopolítica, que ja ens explicaran cap a on evoluciona la situació, i per què. De moment, la delirant proclama televisiva que despús-ahir va evacuar Gaddafi ens interessa perquè introdueix dues qüestions que no són menors: una, la de la naturalesa dels dictadors, i dos, la de la seva mort. Pel que fa a la primera, li haurem d'agrair a Gaddafi que ens hagi donat, ell solet, la imatge exacta del que és un dictador. Un dictador, senyores i senyors, és això: una bèstia infame i covarda que, quan es veu acorralada, treu escuma verinosa per la boca. Ja sé que existeix una distinció clàssica entre dictadures autoritàries i totalitàries, i que s'acostumen a establir gradacions entre dictadors segons el nivell d'activitat repressiva dels seus règims. Però no ens enganyem: el seu rostre pot ser més o menys sanguinari, però un dictador sempre és la màxima expressió de la immundícia humana.

Establert això, esdevé encara més rellevant la segona qüestió, que és la de la darrera hora dels tirans. Ara que s'acosta la seva, Gaddafi té models per triar: pot suïcidar-se, com Milosevic o Hitler, o esperar que el pengin del coll, com es va fer amb Saddam Hussein en un últim i desesperat intent de justificar la guerra d'Iraq. O que l'afusellin, com els va succeir a Mussolini i a Ceaucescu. Ara bé: si cap d'aquestes opcions l'acaba de convèncer, sempre pot seguir l'exemple del general Franco, que diuen que va morir de vell, però que en realitat es va morir de riure. Si no em creuen, repassin sisplau el tour mediàtic que aquests dies s'ha regalat el general colpista Armada, amb el seu festival de cinisme estratosfèric. I vagin amb compte a no morir-se vostès, però de fàstic.

stats