Publicitat
Publicitat

'La familia y uno más'

"Que no tens res per a la meva dona?" Aquesta pregunta (senzilla, col·loquial, entranyable) és la que va fer un pare de família a un empresari. El pare de família estava preocupat per la situació laboral de la seva esposa i, al cap i a la fi, l'empresari era amic seu. Tenia una certa lògica, doncs, que el pare de família busqués l'aixopluc de l'amic empresari, si és que tenia l'ocasió de donar-n'hi. I n'hi va donar: l'empresari va contractar l'esposa del pare de família per un sou de gairebé tres mil euros nets al mes. La caritat ben entesa, ja se sap, comença pels amics. I per un mateix.

Llàstima d'un seguit de coses. Llàstima, per exemple, que el pare de família es digués Jaume Matas i que en aquell moment estigués treballant com a president autonòmic de les Balears, després d'haver-ho fet com a ministre espanyol de Medi Ambient. Llàstima que a la seva muller, Maite Areal, no se li conegui cap aptitud professional acreditada, més enllà de la de fer d'esposa del seu marit, el polític influent. Llàstima, a més, que l'amic empresari fos un hoteler anomenat Miquel Ramis que, pel que ell mateix ha declarat davant d'un tribunal, no sabia en quin concepte li pagava aquesta retribució a la dona de Matas: l'hoteler Ramis, segons les seves pròpies paraules, només sabia que "se sentia obligat" a contractar Maite Areal perquè era la dona d'algú que havia estat "president i ministre". Amb un currículum com aquest, qualsevol no contracta una persona tan qualificada. Llàstima també que l'expresident Matas tingui les santíssimes galtes de comparèixer davant del mateix tribunal dient que va demanar feina per a la seva dona "com ho hauria fet qualsevol pare de família".

Llàstima que l'hoteler Miquel Ramis no sigui tan sensible ni tan accessible a les demandes dels pares de família que no són polítics que en un moment determinat li poden fer un favor, perquè, en cas contrari, el senyor Ramis tindria una veritable cua de pares de família a les portes del seu despatx demanant un lloc de treball per a les seves senyores. Sobretot si aquest lloc de treball era d'aquests de cobrar i no anar-hi presencialment, a canvi d'uns emoluments molt més que correctes.

Tota aquesta vergonya pública és el contingut del nou judici que Jaume Matas està afrontant pel que és la segona peça de la macrocausa del Palma Arena, que es ramifica i es bifurca fins a extrems insospitats en la història illenca -i universal- de la infàmia. En el seu dia, Mariano Rajoy va dir, de l'aleshores president Matas, que constituïa "un model a seguir". Idèntiques paraules va dedicar a Francisco Camps i a Carlos Fabra, que avui en dia sembla que tenen, en canvi, i incomprensiblement, un paper més aviat secundari dins el PP. Hem de suposar que tots actuaven com a pares de família qualssevol, honestos i preocupats pels destins de les seves unitats familiars. Ara comencem a entendre a què es referia el PP quan es manifestava tan insistentment a favor de "la família". I és que la família que prevarica unida, continua unida.