Publicitat
Publicitat

El futur del nacionalisme espanyol

Aquest Aznar que demana presó per al president Mas, pel simple fet d'estar reclamant un referèndum sobre l'autodeterminació de Catalunya, ens pot fer fins i tot gràcia. Bé, gràcia, exactament, no: ens pot fer venir un petit atac de riure. Tant l'encarnació del personatge, com sobretot allò que surt a dir en públic, conté ingredients tan ridículs que ningú no sabria qualificar-ho sense dedicar-hi alguna ironia. A hores d'ara, i fins i tot amb independència que un s'hi pugui sentir a favor o en contra, la idea de l'empresonament d'un president autonòmic resulta tan extravagant que només fa venir ganes d'enriure-se'n. I, tanmateix, això és així quan es valoren les paraules d'Aznar des del raciocini pur i simple. La cosa resulta tristament diferent quan aquestes mateixes paraules vénen expressades des del punt de vista del nacionalisme espanyol, que l'expresident Aznar encarna i representa a la perfecció.

Però el tema no fa tant de riure si deixem de banda les opinions particulars del marit d'Ana Botella, i ens fixem una mica en el que signifiquen, o poden significar, en l'entorn de la política espanyola. Fa tot l'efecte que Aznar juga el paper del Cid Campeador, que guanyava batalles després de mort (ni que fos a condició de subjectar el seu cadàver a la sella d'un cavall), i que, com Rodrigo Díaz de Vivar, fa el seu paper a favor d'una idea molt concreta d'Espanya. Dit d'una altra manera, pot semblar que Aznar sigui un friqui, però seria un friqui amb unes idees molt més clares del que sembla a primer cop d'ull. Sí que hi ha un component egocèntric molt important, però aquest egocentrisme lliga a la perfecció amb un projecte polític ben concret. I aquest projecte polític és el de l'Espanya una, gran i lliure que va definir el feixisme espanyol, i que una part molt important del PP està disposat a recollir i a reivindicar com a herència ideològica i com a objectiu de futur immediat.

Ben mirada, la jugada és òbvia: es tracta, com ja s'ha dit moltes vegades, d'esfondrar el lideratge de Rajoy, que va ser designat com a successor pel mateix Aznar però que ha resultat ser massa tou per a les exigències de l'extrema dreta espanyolista que, avui dia, ocupa cada dia més quotes de poder dins el PP. I què hi guanya, l'ala dura del PP, amb la caiguda de Mariano?

Hi guanya unes eleccions anticipades, que, per a un govern amb majoria absoluta, i amb una oposició de panfonteta, poden resultar fàcils de guanyar. Es guanyarien amb un candidat o una candidata que ja no seria Rajoy, per descomptat, sinó algú que no dubtaria a l'hora de demanar presó per a Artur Mas, o per a qualsevol que gosés qüestionar la sacrosanta unitat d'Espanya. I, si aquestes eleccions no fossin guanyades pel PP per majoria absoluta, sempre quedaria el recurs de pactar la governança amb el satèl·lit d'UPyD, que se'n mor de ganes.

Vull dir que la pròxima versió de l'espanyolisme cafre que ens tocarà patir sortirà de la suma d'Aznar i de Rosa Díez. I suggeresc tocar el dos abans que ho hàgim de tocar tristament amb les mans.