Publicitat
Publicitat

El futur en subjuntiu

La nova política, pel que es veu, es conjuga en subjuntiu. Es multipliquen sense aturador partits i plataformes que porten denominacions com Guanyem, Avancem o Construïm (aquesta última sorgida del magí de Josep Antoni Duran i Lleida, que no vol ser menys que Pablo Iglesias) o la similar, encara que no sigui subjuntiu, de Podem. Al seu costat hi ha formacions que opten per denominacions que apel·len al substantiu, com Ciutadans, o als bons desitjos, com Barcelona en Comú. Són denominacions molt enginyoses i que per descomptat donen una idea més que suficient de la imaginació i la intel·ligència política de les persones que les han forjat.

Només tenen un inconvenient, i és que ideològicament no signifiquen res. No vull dir que tothom s’hagi de definir com a socialista, comunista, socialdemòcrata o democristià, com acostumaven a fer els partits tradicionals, però aquesta mena d’eufemismes reconec que m’arriben a posar una mica nerviós: Podem? Què podem? Avancem? Cap a on avancem? Som? Ontològicament sí, però en una campanya electoral, què som? Guanyem, d’acord, però què guanyem en concret? Construïm? I tant, si sabem què volem construir. El mateix succeeix amb les expressions substantives o més o menys col·loquials: Ciutadans? En efecte, em considero un ciutadà, com totes les persones que m’envolten, que són moltes i de pensament molt divers: la qualitat de ciutadà hauria de ser prou important perquè cap partit polític no la convertís en marca. Barcelona en Comú? No se m’acudeix viure a cap ciutat ni a cap poble, sigui Barcelona o Randa, com no sigui en comú. L’única manera de viure en comunitat és formant part d’aquesta comunitat, assumint els conflictes que es puguin derivar d’aquesta convivència i assaborint els plaers i els privilegis que el mateix fet pugui comportar.

Vull dir amb tot això que sembla que la nova política segueixi paradoxalment una estratègia molt vella, que és la d’amagar l’ou per no haver de dir amb exactitud de què va ni quin és el seu posicionament. Ni de dretes ni d’esquerres, ni unionistes ni sobiranistes, ni ben bé continuistes ni del tot rupturistes. Més aviat pragmàtics i possibilistes, el que convingui a cada instant i en cada situació. És una flexibilitat que contemplen amb enveja els protagonistes de la vella política, encapsulats dins les sigles que els han blindat tota la vida i que ara comencen a esfondrar-se sota el pes de la seva pròpia història.

Em dec haver quedat obsolet, però enyoro els temps en què els partits polítics definien els seus programes i els seus paràmetres ideològics, ni que fos perquè al final els acabessin traint. I em sobten aquests líders que diuen que representen una cosa que en diuen regeneració democràtica però que al final no proposen més que un nou pas de rosca a la Transició. És com veure altra vegada una pel·lícula que ja has vist, i que la primera vegada ja era avorrida i mal feta. Però no em facin gaire cas, dec ser jo que em faig vell. Com que està de moda el subjuntiu suggereixo que fem alguna cosa, que el món s’acaba.