22/12/2010

El gran moment dels uixers

4 min
Inspecciono, Josep-Lluis

BarcelonaUna atmosfera de quietud i silenci, entre fantasmal i expectant, surava aquest dilluns dins les estances del Palau de la Generalitat. Cap moviment per les escales encatifades ni les galeries gòtiques, cap fressa pels passadissos: portes tancades, espais deserts, tot callat i immòbil, com si la seu de la primera institució del país (amb permís del Barça i de La Caixa) s'hagués transformat en un castell encantat, o en una gran baluerna detinguda en un punt fix del temps. Són dies d'interregne, i, durant l'interval que ha de transcórrer entre la sortida de l'actual govern (en funcions) i l'entrada del nou, s'ha estès entre les columnes i sota les voltes gòtiques del molt honorable edifici un vel notablement funerari de circumspecció i solemnitat.

Excepte per als uixers, és clar. Els uixers són els únics que aquests dies no tan sols mantenen la seva activitat habitual, sinó que la multipliquen fins a un cert frenesí funcionarial. És comprensible: un despatx oficial és com un lavabo públic, en el sentit que cal deixar-lo en el mateix bon estat en què al seu usuari li va agradar trobar-lo. Així doncs, als uixers se'ls gira doble feina: d'una banda, cal ajudar els càrrecs sortints en la cerimònia i la logística de la caixa de cartró (aquella dins la qual van a parar els efectes personals que cal retirar per deixar el despatx convenientment endreçat), i, de l'altra, cal tenir-ho tot a punt per quan arribin els nous nomenats, que com sempre no tindran ni idea de com funciona res i plantejaran requeriments i problemes de tota mena.

De manera que, de tant en tant, algun uixer veloç i atrafegat se'm creua fugaçment en el meu errabundeig per les estances de Palau i trenca l'encanteri silent que les domina. Un d'ells em saluda amb un somriure que combina una punta de murrieria amb un xic d'orgull: sap que la seva feina és imprescindible, i que en aquests moments d'impàs i incertesa és quan això queda demostrat de manera irrefutable. Si el poder és com un vaixell, com insisteix últimament a assenyalar Artur Mas amb les seves metàfores nàutiques, els uixers vindrien a ser els fogoners gràcies als quals la navegació és materialment possible. I ara és el seu gran moment.

M'assabento que el president Montilla es troba (en funcions) al seu despatx, esperant l'hora de partir cap al Parlament, on s'ha de celebrar el debat d'investidura. "Ha arribat a les vuit menys dos minuts, com ha fet cada dia d'aquests quatre anys", em comenten. Assistim a les últimes jornades del govern d'esquerres, la qual cosa segurament explica que la decoració nadalenca de Palau sigui més aviat concisa: ni garlandes, ni llumetes ni pessebre; únicament un solitari arbre de Nadal que sembla haver brotat espontàniament en un lateral del Saló de Cent, davant de la porta del despatx de Joan Saura: tractant-se d'un dirigent verd, el fet no deixa de tenir lògica. Inspecciono amb cura l'arbre i constato que no du pedals, com els d'Imma Mayol. No es pot ser coherent sempre.

La caixa forta i el lavabo

Saludo Josep-Lluís Carod-Rovira, que també és al seu despatx, en el qual ja ha fet dissabte de fotos i objectes que parlessin de la seva presència. El vicepresident (en funcions) m'explica una anècdota amb un uixer: quan va estrenar el despatx -aleshores com a conseller en cap, en els inicis eufòrics del primer tripartit-, només va trobar dues coses damunt la taula: un bolígraf de poca qualitat i sense tinta i un clauer amb dues claus. Va demanar explicacions a l'uixer, que li va respondre: "Oh, això és molt important. Una de les claus és la de la caixa forta...". "Què diu ara! Obrim-la, doncs!", el va tallar Carod, excitat per conèixer els secrets que pogués guardar. L'uixer va provar de replicar alguna cosa, però la impaciència del flamant conseller en cap el va fer callar, de manera que se'n van anar de dret cap a la caixa forta, i Carod va descobrir, decebut, que era completament buida. "És que vostè no m'ha deixat acabar", va exclamar l'uixer. "Li deia que aquest clauer és molt important perquè l'altra clau és la del seu lavabo".

Em ve al cap la clau equidistant que Carod solia ensenyar el 2003 com a emblema de la determinant influència que en aquella època havia assolit ERC a l'hora de formar majories, però, com que no sembla gaire oportú evocar dies més gloriosos, no en dic res. En lloc d'això, i com que és conegut el gust de Carod per la filologia, opto per explicar-li al governant (en funcions) que, a Mallorca, de l'arbre de Nadal se'n diu s'àrbol , un castellanisme que em sembla meravellós perquè introdueix una distinció nítida i del tot pertinent entre els arbres normals (que es diuen, com no, arbres) i les andròmines com aquella que hi ha davant de les dependències de Saura.

Abans de marxar, Carod m'indica encara una altra curiositat que marxo a comprovar tan bon punt surto del despatx. Es tracta d'una porta de vidre que separa el Pati dels Tarongers -que, per cert, fa força goig- d'aquell pontet venecià que uneix, al carrer del Bisbe, el Palau amb la Casa dels Canonges. Em dono el gust de recórrer el pontet, d'ús habitualment reservat al president, i observo la curiositat de marres, que no és altra cosa que el pom de la porta: una peça de metall forjat que representa, vés per on, el mapa dels Països Catalans. Però no tan sols això, sinó que al bell mig del mapa s'hi observa, clarament definida, la silueta d'una mà, que algú va estampar perquè quedés unida per sempre amb aquest pom de porta que fa apologia de la catalanitat. És la mà de qui aleshores era president de la Diputació de Barcelona, el ciutadà Joan Antoni Samaranch.

Records melancòlics

S'acaba la visita i del silenci de Palau surto al bullici de la plaça Sant Jaume, on sí que hi ha un pessebre: el de l'Ajuntament, al voltant del qual els nens s'arremolinen mentre les mares els fan fotos. Enguany no hi ha experiments com els d'edicions anteriors, en què el pessebre va servir per donar lliçons de multiculturalitat o de civisme: es tracta d'un pessebre del tot reglamentari, amb els seus pastors, el seu naixement, les seves bestioletes i fins i tot el seu caganer -convenientment emboscat, això sí, rere un ullastre, perquè no doni idees als turistes de les Rambles, sempre fluixos d'esfínters-. Com a fil musical sona una versió tota mel·líflua d' El noi de la mare , i no sé per què associo la cançoneta amb el debat d'investidura. Deixo enrere el Palau, que aviat rebrà els seus nous estadants. Ara, és tot ple d'uixers frenètics i records melancòlics.

stats