Publicitat
Publicitat

Qui ha estat el pitjor president d'Espanya?

Ves per on, l'expresident Zapatero s'ha dignat a deixar un moment de banda el seu càrrec de "supervisor de núvols" -que es va autoadjudicar, pocs dies abans del final del seu mandat, seguint unes paraules de Ramón Gómez de la Serna- per publicar el seu propi llibre de memòries, que curiosament surt pocs dies després que el seu exministre d'Economia Pedro Solbes li carregués tots els neulers de la nefasta reacció que va tenir en el seu moment l'executiu del PSOE davant de l'esclat de la crisi. El llibre de Zapatero té un títol suggestiu, d'aquests que prometen, com solen anunciar les contracobertes, molta acció trepidant: El dilema. 600 días de vértigo . Properament a les millors pantalles, amb guió d'Ángeles González-Sinde.

Sis-cents dies són un munt de dies per a qualsevol govern: equivalen, ni més ni menys, a la meitat d'una legislatura. I sis-cents dies són, segons pròpia confessió, els que van consumir Zapatero i qui fos que l'assessorés en matèria econòmica -Solbes se'n renta les mans, com qui nega tres vegades el seu senyor abans no canti el gall- a decidir si feien o no feien alguna cosa a propòsit d'una crisi que els queia al damunt com un tifó asiàtic, però que es varen estimar més de fer veure que era una ventada puntual i anecdòtica. Encara recordem tots paraules com "desacceleració" i "brots verds", o declaracions del mateix Zapatero en què afirmava que el sistema financer espanyol era "el més sòlid del món". Poc temps després van venir el desbocament de la prima de risc i de l'atur, el rescat bancari de la UE ("un crèdit en condicions extremament favorables", segons De Guindos) o el desastre i l'escàndol de Bankia, per enumerar-ne només uns quants exemples. El PSOE va perdre el govern en les eleccions del novembre del 2011, data simbòlica però buida com tot el mandat de Zapatero, sense que ell hagués arribat a admetre l'existència de la crisi i sense que hagués fet res per posar-hi cap mena de remei, tret d'una gesticulació espasmòdica consistent a virar, en el darrer moment i per tant de forma totalment infructuosa, totes les polítiques socials que suposadament donaven sentit al govern dels socialistes.

Zapatero surt ara amb un llibre i aprofita l'avinentesa per dir que tot plegat va ser un error. Que digui això a aquestes altures ja no serveix per a res, però s'ha d'admetre que el fet que algú, en política espanyola, reconegui un error és una notícia digna de ser esmentada. Més que res perquè ni l'antecessor ni el successor de Zapatero a la presidència d'Espanya -és a dir, els senyors Aznar i Rajoy- a hores d'ara encara no n'han reconegut cap, d'error. Ans al contrari: Aznar no perd ocasió de dir que ell va ser el millor president imaginable, i Rajoy d'afirmar, amb la boqueta bífia, que "estem una mica millor", en una exhibició de cinisme sense precedents. Hi ha una opinió publicada que insisteix encara avui que Zapatero va ser el pitjor president que ha tingut la democràcia espanyola. Però jo gosaria dir que es tracta d'un títol fortament disputat.