No crec que hi hagi cap dubte que, juntament amb Lincoln, Kennedy és el president dels EUA que ha generat més literatura i mitologia, ja en vida i, molt especialment, després de la seva mort: un tret al cap que es va convertir tot d'una en un dels moments més importants i revulsius de tot el segle XX. Hauríem d'esperar a inicis del XXI perquè Amèrica donés, amb els atemptats de l'11-S, una altra icona prou esfereïdora per marcar de manera inequívoca l'imaginari del món sencer. Tant en el cas de l'assassinat de JFK, com en el de la caiguda de les Torres Bessones, sembla impossible pensar que hi hagi en tot el món un sol ésser humà que no hagi vist aquestes imatges i que no les tingui gravades en aquell racó de la memòria que converteix els grans esdeveniments col·lectius en referents personals.
La quantitat de biografies, novel·les, relats, estudis històrics, reportatges, assajos, pel·lícules de ficció i documentals, obres plàstiques i visuals, performances , representacions escèniques i tota mena d'evocacions, recreacions i al·lusions artístiques o històriques que s'han generat entorn de qui va ser el 35è president dels EUA (amb un mandat forçosament breu, que es va estendre del 20 de gener de 1961 al 22 de novembre de 1963), no deuen tenir fi ni compte, i se segueixen produint sense pausa. La fascinació que genera el cognom Kennedy ha arribat fins i tot a l'àmbit de la música punk més antisistema, gràcies a la discografia del grup Dead Kennedys, que no cal dir que va ser especialment polititzat i controvertit.
La mort de John F. Kennedy (com, tot just un any abans, la de Marilyn Monroe, amb qui el president i la seva esposa Jackie van formar una mena de triangle digne de l'Olimp clàssic) va ser el que se'n diu una tragèdia americana. El president "bo" (encara que la seva vida íntima fos més turbulenta que un congrés del PSC), el president "progressista" (encara que es lluís particularment en la Crisi dels Míssils de Cuba), el president jove i carismàtic que tothom veia cridat a fer fer un tomb decisiu a la nació de nacions, i per tant al planeta sencer (ara no sé de què em sona, això), moria a la vista de tothom abatut, segons una versió oficial després àmpliament refutada, pels trets d'un suposat psicòpata, Lee Harvey Oswald, que al seu torn seria assassinat pocs dies després per un tal Jack Ruby, un altre presumpte boig extraordinàriament oportú per als interessos de la CIA de John Edgar Hoover. Una sinopsi digna de la millor narrativa americana, des de Hawthorne fins a Franzen.
I tanmateix, i com ha de succeir amb un mite digne d'aquest nom, tot el que s'ha escrit, filmat i segregat entorn de JFK i la seva mort no ha servit per treure'n certeses, sinó únicament per engrandir-ne i complicar-ne la llegenda. Si és cert, com deia Aristòtil, que el poeta s'ocupa dels assumptes universals, mentre que l'historiador ho fa dels particulars, aleshores JFK ja no és un personatge històric: és l'heroi d'un poema èpic. Televisat, això sí.
