Publicitat
Publicitat

Una història de fa vuitanta anys

L’estiu de fa vuitanta anys, pocs dies després del 18 de juliol, un jove pagès de la vila mallorquina de Santa Margalida rebia la visita d’uns individus armats i uniformats que el varen informar que hi havia guerra a Espanya i que en conseqüència li plantejaven una gentil disjuntiva: o bé prenia les armes en favor del “ muïment” (pronúncia rural de la paraula moviment, que a la Península alguns anomenaven alzamiento i, més endavant, glorioso alzamiento ), o bé ells mateixos s’encarregarien de pelar-lo allà mateix. El jove pagès va pensar en la seva també jove esposa i en el fill de poc més d’un any que tenien i en la nova criatura que ja esperaven, i va arribar ràpidament a la conclusió que encara no tenia edat de deixar vídua i orfes.

El varen destinar a una platja del sud de l’illa, remota per a ell, en companyia de tres paios més, procedents de poblacions diverses, que havien estat mobilitzats pel mateix procediment. Els varen donar un fusell a cadascun, i una missió: repel·lir a trets un desembarcament dels rojos que els del muïment consideraven possible en aquella platja llarguíssima, deserta de ningú que no fossin ells.

Passaven els dies i allà no s’hi acostava ningú, ni roig, ni verd, ni res. Incomunicats de tot i de tothom, tret del sol que queia a plom, acompanyat del cant immisericorde de les xitxarres, que habitaven un pinar que hi havia just al darrere de la platja. Un es distreia fent figuretes amb copinyes buides i pedres llises, un altre netejava el fusell tota l’estona i el tercer feia uns badalls llargs i mustis, morint-se de ganes d’un plat de sopes amb un ou.

Això va donar al jove pagès una idea: ficar-se dins el pinar amb el fusell a veure si hi trobava algun conill, i treure’s de passada l’ensopiment. Dit i fet, va anar pinar endins i aviat va veure, de lluny, un conill que campava per allà. Va apuntar l’arma i va prémer el gallet, però el fusell no va fer menció de res. Ho va comprovar tot i va repetir l’intent diverses vegades, amb idèntic resultat. Va tornar amb els altres i ho varen constatar: els fusells estaven inutilitzats. Si haguessin vingut els rojos, els haurien hagut de combatre amb les copinyes i les pedretes del company. Per sort, al cap d’uns dies més, en va venir un que els va dir que ja se’n podien tornar a casa.

El jove pagès era el meu avi patern, a qui, per sort, li va tocar la part diguem-ne còmica, i no la carnissera, de l’absurd de la Guerra Civil espanyola. Va morir fa vint anys, als noranta d’edat, sense perdre el somriure però perplex encara de la facilitat humana per incórrer en l’estupidesa. Es fixava en la política espanyola, i pensava que no tenia remei mentre no es restituís d’alguna manera el mal causat a centenars de milers de persones, tant durant la guerra com al llarg de la inacabable dictadura. Si ara aixequés el cap i donés un cop d’ull al panorama polític espanyol podria repetir tranquil·lament el seu diagnòstic sobre el guerracivilisme (ell no en deia així) i sobre la falta de llums de molts dels seus dirigents.