Publicitat
Publicitat

La llista llesta

Ja em dispensaran la meva intensa ignorància, però hi ha coses que no les entenc. No sé com es pot confegir una llista electoral sense polítics, quan no hi ha res més polític que la construcció d’una llista electoral. Sé que ja s’han difós diversos símils més o menys graciosos, però jo n’hi afegiré un parell més: es pot cuinar un arròs amb pop sense arròs i sense pop?, es pot jugar a tenis sense raquetes? Diguin-me conservador, però no m’ho acabo d’imaginar.

Esclar que en qualsevol procés polític decisiu és imprescindible l’energia de la ciutadania, ara dita societat civil. Però jo tenia entès que la ciutadania delegava responsabilitats en la classe política, i no a l’inrevés. Al meu pobre entendre, que els polítics ens diguin “Feu una llista única, i després ja veurem què passa” és equivalent a la idea que l’amo de la fàbrica agafés els obrers i els digués: “Munteu una cooperativa o alguna cosa entre vosaltres, i després ja veurem si m’hi afegeixo, segons com vagi”.

Suposem que aquesta llista tira endavant i que acaba guanyant les eleccions del 27-S, que ja és molt suposar. Però suposem-ho. Qui pot ser el president o la presidenta de la Generalitat? No per res, pot semblar un tecnicisme, però la llei (catalana) estipula que el càrrec de la presidència l’ha d’ocupar algú que sigui diputat o diputada. No jo, o vostè, o el meu veí. La presidència no arriba per ciència infusa, per molt popular que sigui. S’ha de treballar ni que sigui una miqueta.

La idea de muntar una llista electoral que exclogui els polítics em sembla que només respon a aquesta pulsió que es diu desprestigi de la política. O desafecció, com en va dir el president Montilla. Però no em sembla una solució gens tranquil·litzadora. És una mica com el malalt que abomina dels metges i acaba automedicant-se, de manera que gairebé sempre el remei és molt pitjor que el mal.

Tant se val, l’envit ja està damunt la taula i haurem de veure què en surt. De baix cap a dalt, diuen els defensors d’aquesta fórmula. Per descomptat que de dalt cap a baix no ens ha anat bé, però a l’inrevés no veig que hagi d’anar millor. Al contrari, encara podem ficar més la pota. Però que els suposats líders polítics d’un país (el president Mas i Oriol Junqueras, en aquest cas) renunciïn al seu lideratge per oferir-lo al vent, com si fossin Scarlett O’Hara, després de tants anys de treballar-lo, se’m fa una mica difícil d’entendre.

Jo sóc partidari de la independència de Catalunya, i per això mateix em preocupa que aquesta qüestió es plantegi en termes políticament seriosos. Suposo que tots els implicats saben que una llista com la que es planteja és un subterfugi que pot quedar molt bé de cara endins, però que no pot tenir mai no ja cap mena d’aprovació, sinó tan sols la més mínima consideració a nivell europeu i/o internacional. Una cosa és que ens ho posin difícil, per no dir impossible, i una altra és que nosaltres ens fem trampes al solitari. Esperem un lideratge democràtic i transversal, però sòlid. Mentrestant, proposo per a la llista civil la meva tieta Gertrudis, que fa unes patates d’Olot que hi canten els àngels.