24/11/2011

La llum cantada

2 min

És remarcable que els titulars que ahir informaven de la mort de la soprano Montserrat Figueras fessin referència al fet que era la dona de Jordi Savall. I és remarcable perquè si la notícia luctuosa hagués tingut com a protagonista el mateix Savall no estic gaire segur que s'hagués insistit tant a subratllar que era el marit de Montserrat Figueras. Evidentment, això respon a una lògica inapel·lable: Jordi Savall és el músic famós, a qui tothom coneix ni que sigui d'haver-lo vist als mitjans; Montserrat Figueras, en canvi, tenia una projecció pública més discreta, sempre unida a la del seu home, i sempre en un (volgut, gosaria dir) segon terme.

Tanmateix, això no hauria de traure ni una mica de la importància que ha tingut Montserrat Figueras en l'evolució de la música antiga en les últimes dècades, aquí i arreu del món. És ben cert que la seva trajectòria -l'artística i la personal- és indissociable de la de Jordi Savall, però també que aquesta afirmació és igualment vàlida si la formulem a l'inrevés. És a dir: Montserrat Figueras no hauria estat Montserrat Figueras sense Jordi Savall; però Jordi Savall tampoc no hauria estat Jordi Savall sense Montserrat Figueras. I el més important: sense l'un ni l'altra, nosaltres tampoc no seríem avui exactament nosaltres. Seríem més desvalguts, menys cultes, menys lliures. Ens faltaria allò que donen als seus coetanis els artistes que de veritat mereixen aquest nom: una certa idea de grandesa, un recordatori de l'existència de l'ànima humana.

Seria un absurd i una falta de respecte pretendre fer aquí una valoració crítica del treball de Montserrat Figueras. Hi haurà temps i experts de sobres per ponderar els seus enregistraments del Cant de la Sibil·la, del Misteri d'Elx, del Llibre Vermell de Montserrat i de tantes i tantes cançons que la van convertir en una de les veus internacionals de referència de la música medieval, renaixentista i barroca tal com avui les entenem. I sens dubte tampoc faltaran els detractors i els envejosos, que en la nostra cultura acostumen a ser numèricament proporcionals a la magnitud i la transcendència de les nostres figures més imprescindibles.

Però una cosa és segura: n'hi ha prou d'escoltar qualsevol disc del segell Alia Vox, o d'haver assistit a qualsevol concert d'Hespèrion XXI, de Le Concert des Nations o de La Capella Reial de Catalunya, per entendre que el tàndem que formaven Montserrat Figueras i Jordi Savall (o a l'inrevés) entenia la seva dedicació a la música com un acte d'amor. Un acte d'amor i d'enaltiment d'aquesta ànima humana que esmentàvem fa un moment. I això es pot dir de pocs artistes: només d'aquells que són realment importants, només d'aquells que gosen poder creure en coses com l'alegria i la bellesa. Per això, si de veritat volem ser ciutadans d'un país que pugui ser considerat com a tal, correspon avui transmetre el nostre condol al mestre Savall i a la seva família, i brindar en honor de Montserrat Figueras i de tota la llum que ens deixa cantada.

stats