Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Tot és més simple (i per això fa més por)

M'ha sabut greu veure Cosmopolis , la pel·lícula de David Cronenberg que adapta l'homònima novel·la breu de Don DeLillo, i que s'ha estrenat aquí aquest cap de setmana. I m'ha sabut greu per dos motius: perquè sempre he estimat el cinema de Cronenberg (films com La zona morta , Inseparables , Crash -que adaptava una novel·la de J.G. Ballard- o les més recents Una història de violència i Promeses de l'est el converteixen en una gran bèstia blanca del cinema actual), però en aquesta Cosmopolis , Cronenberg gairebé no hi és. Sembla haver sofert una mutació horrible, com el protagonista de La mosca . Falta de ritme narratiu, personatges que amb prou feines arriben a ser-ho, diàlegs ampul·losos i buits, situacions dramàtiques que volen ser épatants i que només aconsegueixen resultar involuntàriament còmiques (la ridícula escena del tacte rectal al protagonista), i una galeria d'interpretacions (encapçalades per la del noi de Crepuscle , Robert Pattinson) dignes de ser previstes pel Codi Penal són els ingredients d'un pastís de molt difícil deglució.

Esclar que bona part d'aquestes tares (totes, menys les de càsting) ja són al text originari de DeLillo. I aquest és el segon motiu de lamentació. Hi va haver un temps no gaire llunyà en què ens vam pensar (o molts es van pensar) que en la narrativa de DeLillo hi havia un camí interessant per a la literatura de finals del segle XX i començaments del XXI. Trames complexes, personatges extrems, caricatures suposadament implacables de l'absurd quotidià, un retrat dolgut i corrosiu de la descomposició de les societats occidentals (bé, de la nord-americana) i una denúncia de les prolixes i invisibles xarxes de poder que -com tothom sap- dominen el món i fan ballar els polítics més influents com si fossin miserables titelles. DeLillo, naturalment, ha tingut seguidors i imitadors. El personal llegia Bret Easton Ellis i David Foster Wallace i s'omplia el cap de teories conspiratives, cosmovisions decadents i abstruses conxorxes de megapoderosos a l'ombra.

Un any abans que es publiqués Cosmopolis , l'any 2002, el columnista del New York Times B.R. Myers va publicar l'assaig A Reader's Manifesto. An attack on the growing pretentiousness in American Literary Prose ( El manifest d'un lector. Un atac contra la creixent pretensiositat en la prosa literària americana ), en què justament DeLillo apareixia com un dels principals representants de la literatura inflada, afectada i vàcua que Myers pretenia denunciar. El temps (no molt de temps, per cert) li està donant la raó. Tampoc no n'ha calgut gaire, de temps, per comprovar que la realitat de l'Occident actual és més simple, i per això mateix més difícil de literaturitzar, del que ens pensàvem en llegir autors com els esmentats. El nostre món no viu tant de sofisticades ocultacions i conxorxes com d'evidències i ostentacions que, de tan vulgars i brutals, esdevenen gairebé literalment inenarrables. Potser que ens deixem estar de verborrees i ho tornem a intentar.