Misc 01/12/2012

Una mica de possibilisme, sisplau

i
Sebastià Alzamora
2 min

Una vegada més es corrobora que ara com ara CiU és afortunada de comptar amb el lideratge d'Artur Mas, i no amb el d'algú altre (i no penso en ningú, eh). Ahir Mas va tornar a donar una mostra clara d'intel·ligència política en obrir-se a un pacte d'estabilitat amb una ERC a l'oposició. D'aquesta manera, obre el camí perquè es resolgui com més aviat millor i de la manera més lògica possible el problema de la governabilitat de Catalunya, i fa un imprescindible gest de flexibilitat i obertura de mires en assumir la realitat, tot i que no es va estar de reconèixer que ell s'hauria estimat més un govern de coalició. Aquesta preferència, tanmateix, no ha estat possible pel mandat de les urnes (per la voluntat del poble), i Artur Mas demostra un altre cop que és un governant amatent a aquest mandat i a aquesta voluntat. En qualsevol cas, sembla una actitud molt més productiva que la de qualificar Oriol Junqueras, com va fer ahir Duran i Lleida, de "simpàtic i afable professor". No sé quin mal han fet els professors, que sempre surten caricaturitzats, en certs àmbits polítics, com uns personatges molt eixerits però que no toquen de peus a terra, com si el fet de dedicar-se al coneixement i a la docència els condemnés a viure en el país de Pin i Pon. Però fa tot l'efecte que, en el món d'avui, susciten més confiança i més credibilitat, i fan córrer molt més aire fresc, els professors eficaços que els vells caimans que habiten, mig submergits, els pantans més rancis de la política.

En la mateixa al·locució en què obria la porta a una entesa amb ERC, Mas va posar com a condicions que no hi hagi asos guardats dins la màniga, que les cartes estiguin damunt de la taula i que qualsevol pacte a què s'arribi es fonamenti en el principi de la confiança mútua. Tornen a ser peticions més que raonables, però que Artur Mas faria bé d'adreçar no només al seu futur soci/opositor (una figura ambivalent que requerirà també molta intel·ligència per ser ben administrada), sinó també al seu propi partit. No fa falta ser Maquiavel per endevinar que els resultats de diumenge han donat ales a aquells que, des de dins de la seva pròpia formació, senten la temptació de fer-li trontollar la cadira.

Això sí que seria un error garrafal. Interpretar que Mas es va estavellar diumenge passat contra les urnes és no entendre que, ara mateix, deu ser l'únic governant d'Europa que surt airós d'una contesa electoral després d'un mandat de retallades, i que la causa de la disminució del seu suport no ha estat el discurs sobiranista, sinó les polítiques socials. Una disminució molt relativa, per altra banda: la llei d'Hondt té males jugades, però en vots, CiU només va perdre uns noranta mil sufragis sobre un total de més d'un milió dos-cents mil. De manera que pensar en el relleu de Mas com a líder no tan sols seria precipitat, sinó, sobretot, estúpid. És l'hora de fer possibilisme (possibilisme sobiranista, però possibilisme al cap i a la fi). I ens pensàvem que d'això, a CiU, en sabien més que ningú.

stats