Publicitat
Publicitat

La mofeta i 'La yenka'

Jorge Fernández Díaz és un dels polítics del món que més s’assemblen a una mofeta, en el sentit que, a banda de brandar amb orgull una cua molt vistosa, per tot arreu per on passa deixa un rastre pestífer que es percep d’una hora lluny i que és capaç d’ofendre la pituïtària més obturada. No sorprendria que en determinades accions policials els agents dels cossos i les forces de seguretat prescindissin de presentar qualsevol ordre judicial i es presentessin exhibint una fotografia autografiada del ministre de l’Interior en funcions. L’ona sobtada d’escorcolls en una colla d’ajuntaments amb governs convergents, amb el de Girona com a plat fort, a quatre dies de la refundació de Convergència, convenientment barrejats amb incursions policials més o menys aleatòries en altres ajuntaments disseminats per la Pell de Brau i les Balears, és una nova maniobra d’instrumentalització política de les institucions de l’Estat que, en infinitiu, es conjuga amb el verb emmerdar. O empudegar, que és el que fan les mofetes. A més, la paraula mofeta se li pot aplicar al ministre Fernández Díaz en la seva accepció com a adjectiu, com a sinònim de burleta i amant de la conya, sobretot quan afirma sense que se li desbarati el semblant que és víctima de conspiracions i campanyes de desprestigi, o que les famílies catalanes per Nadal es llancen pel cap la pilota, els galets i la carn d’olla.

Tot i la ferum dels susdits escorcolls, la refundació de Convergència es produirà aquest cap de setmana, i això permet a l’expresident Mas continuar ballant la seva particular yenka, a la qual ja ens hem referit alguna altra vegada en aquesta mateixa columna. És aquell ball que triomfava als 60 i que es ballava d’acord amb una lletra que donava les instruccions precises: “ Izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, detrás, un, dos, tres ”. Mas va fer en el seu moment un pas (gairebé diríem un salt amb tirabuixó) cap al sobiranisme, anys més tard va fer un pas al costat (convenientment empès pels hàbils nois de la CUP, que van aconseguir desfer-se de Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat per acabar obtenint-ne una fotocòpia en la figura de Carles Puigdemont), i ara fa un pas endavant postulant-se com a líder, en tàndem amb l’actual portaveu, Neus Munté, d’aquesta nova formació que surti de la refundació de Convergència, sigui el que sigui. I ho fa, de bell nou, mogut per un estímul extern, com és la necessitat peremptòria de treure’s del damunt el llast del patriarca Pujol, de qui Mas no s’ha estat mai de dir que és el seu principal referent polític. Pel que fa a la part de la lletra de La yenka que oscil·la entre la dreta i l’esquerra, a Mas també li escau d’allò més, ja que va accedir a la presidència amb el suport del PP i ha acabat freqüentant companyies tan sospitoses com la d’Esquerra, la mateixa CUP o En Comú Podem.

En resum, no hi ha dubte possible sobre la maniobrabilitat de Mas, que a alguns els pot fer ràbia però que és el que fa que no se’l pugui donar mai per amortitzat. Com tampoc no hi ha dubte de la pudor que emana del ministeri de l’Interior en funcions, i que se sent fins i tot des de Ceuta.