"Havies d'haver fet una altra fi; / et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí, / prou t'havia d'haver estovat la dura / fosca dels pobles, donat a tortura, / penjat d'un arbre al fons d'algun camí. / Rata de la més mala delinqüència, / t'esqueia una altra mort amb violència [...]" És un fragment del poemaFinal, que Joan Brossa va escriure el dia mateix de la mort de Franco (i que Miguel Poveda va cantar magistralment en el seu àlbumDesglaç). Em va venir al cap després de veure les imatges del linxament i l'execució de Muammar al-Gaddafi, que aquests dies ens han fet una incòmoda i lletja companyia.
El poema de Brossa explicita fins a quin punt és humanament comprensible desitjar per a un tirà el mateix dolor que ell ha procurat a tantes i tantes persones al llarg del seu mandat grotesc i brutal. Al cap i a la fi, tal com diu un altre poema famós de Salvador Espriu, "A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai ha de morir tot un poble / per un home sol". Veritat inqüestionable, sens dubte. Però una cosa és especular, així en abstracte, amb la hipotètica mort violenta d'un sàtrapa, i una altra de ben diferent és contemplar com es produeix aquesta mort. Aleshores, ens adonem que hi ha alguna cosa en el que estem veient que inevitablement ens repugna.
En el cas d'aquest racó de món, la repugnància tenia a veure amb un fet circumstancial: el contrast entre el comunicat d'ETA anunciant la seva fi i el que vam poder veure de l'execució del dictador libi era massa pronunciat perquè no ens produís un xoc. Però no es tractava només d'això. Gaddafi era una mala bèstia, això ho sabem tots, però també era un home. És a dir, un germà d'espècie. I hi ha un instint d'espècie, molt semblant a la compassió, que es desperta quan veiem un home indefens, malferit i plorós que és humiliat i torturat fins a la mort per altres homes que veuen arribat el moment d'aprofitar-se de la seva feblesa. Gaddafi va suplicar per la seva vida, que és el que tots sospitem que faríem en una situació com la que ell va viure just abans de ser arrencat d'aquest món. No hi va haver pietat.
Hi ha també la consideració que, des de la perspectiva del dret internacional, la mort de Gaddafi resulta estèril: com Bin Laden o Saddam Hussein, el dictador pallasso hauria estat molt millor responent dels seus crims davant d'un tribunal investit amb tota la legitimitat. Tanmateix, el que més ens repugna és un altre pensament: podem entendre, com Brossa, la ràbia venjativa i la set de sang d'aquells que tenen l'ocasió de fer justícia pel seu compte contra el seu dèspota. Però ens pessiga el pressentiment que, després d'un acte com aquest, res no serà millor. Que, per dir-ho a la manera d'Espriu, tot un poble mor una mica més després de matar un home, encara que aquest home fos un assassí. Que, al capdavall, la sevaexecució no hagi estat la darrera victòria de Gaddafi.
