Publicitat
Publicitat

De com passar a la història (o no)

De tant dir que Catalunya viu un moment històric, és possible que estiguem perdent la perspectiva històrica. Com que cada cosa que succeeix cada dia la percebem com a històrica, és molt possible que no ens aturem a calcular què dirà la història d'aquests dies convulsos i prometedors.

Per descomptat, la història no recollirà tots els moments històrics que suposadament estem vivint, perquè aleshores els llibres no s'acabarien mai. Necessàriament, se n'haurà de fer una síntesi, en la qual cadascú quedarà necessàriament retratat en trets generals. I serà fonamental el desenllaç del procés, perquè, com se sap, la història l'escriuen els vencedors. Si el sobiranisme català aconsegueix els seus objectius, el relat serà un; si, per contra, s'imposa l'unionisme espanyol, el relat serà un altre de completament distint. Això, per dir-ho com el poeta, ho sap tothom i és profecia.

Ara bé, ¿s'han preguntat els líders catalans i espanyols quin serà el seu paper dins els llibres d'història, tant en un possible desenllaç com en l'altre? Artur Mas i Oriol Junqueras semblen haver-s'ho agafat a pit, i volen quedar per a la posteritat com els artífexs de la independència de Catalunya: dels resultats electorals i dels sondejos sobre opinió de vot, que ara ens preocupen tant, no en diran pràcticament res els llibres del futur, però sí que s'ocuparan d'identificar els líders que van dur Catalunya a la seva emancipació nacional, o que van fracassar en l'intent. En cas d'èxit, també hi sortiran l'ANC, la Via Catalana i els Onzes de Setembre, com un exemple de mobilització ciutadana especialment eficaç i modèlic. En cas de fracàs, tot això apareixerà consignat de forma molt més sumària i en lletra petita. Però, de tota manera, sembla que el bàndol sobiranista té al cap el seu ingrés a la posteritat. Que hi ingressin d'una manera o de l'altra dependrà de la seva capacitat de persuasió, però és visible que, des del president Mas fins a l'últim simpatitzant de la CUP, passant per Oriol Junqueras i tots els directius, votants i afiliats d'ERC, i també pels membres de l'ANC, d'Òmnium Cultural i de les entitats cíviques que donen suport al procés, tots tenen dins el seu imaginari, d'una manera o de l'altra, les pàgines que els historiadors hauran de dedicar al moviment civil i polític que dugui a la separació de Catalunya respecte d'Espanya.

I a l'altra banda? A l'altra banda es detecta un cert desànim pel que fa a la perspectiva futura. Sembla que no vulguin passar a la història com els salvadors de la unitat d'Espanya (PP, PSOE, mitjans afins, plataformes i entitats de tota mena i condició), sinó que firmarien un empat abans de començar el partit, i es resignarien amb la certesa que tot plegat no aparegués als llibres d'història de cap manera, ni per a bé ni per a mal. Vull dir que diuen els experts que els conflictes es guanyen a partir de l'actitud que cadascú hi pren abans de començar. I l'actitud del nacionalisme espanyol, per bé que amenaçadora, és sobretot perdedora.