Publicitat
Publicitat

Qui pregunta ja respon

La negociació entre els dirigents polítics catalans sobre la Pregunta (en majúscula majestàtica) promet ser un exercici de filigranes retòriques realment antològic. Pel que sembla es tractaria, ni més ni menys, de trobar una manera de preguntar als ciutadans per la independència de Catalunya, però sense esmentar la paraula independència . Poca broma. El motiu d'un plantejament tan complicat no és altre que una de les icones més antigues i característiques de la política catalana: el consens. Per als polítics catalans, el consens ve a ser com l'Esperit Sant: ningú l'ha vist ni el sap definir amb claredat, però insisteixen a afirmar que existeix. En una paraula, és una qüestió de fe. I la fe mou muntanyes, és cert, però també és cert que de vegades ha mogut també guerres. Tal vegada per això, els consensos en política catalana acostumen a resultar eteris i difuminats, i amb una tendència notòria a diluir-se en molt menys temps del que ha calgut prèviament per construir-los.

El cas és que hi ha partits que en principi formarien part de l'acord per la consulta (parlaríem d'Unió i d'Iniciativa) i que són partidaris de preguntar a la ciutadania sobre el futur del país, però que en canvi se senten incòmodes amb l'ús de la paraula independència , perquè consideren que pot resultar divisòria. És un recel curiós, si tenim en compte que, qualsevol pregunta que es formuli en un referèndum, forçosament i per naturalesa, ha de generar una divisió de parers. I que la divisió de parers no té per què comportar cap fractura social, sinó que més aviat s'ha d'interpretar com un símptoma de bona salut democràtica. És mal senyal quan, en un referèndum, més del noranta per cent voten una mateixa cosa: és el que passava amb els referèndums que convocava Franco, per exemple. I és molt més interessant, en canvi, quan els ciutadans s'expressen amb tota llibertat i es produeixen resultats dividits, amb percentatges a favor i en contra de la qüestió consultada.

Perquè aquesta és una altra: un referèndum (o una consulta) s'acostuma a convocar sempre per preguntar a la gent si està a favor o en contra d'una cosa. I si aquesta cosa és la independència d'un país, sembla una mica estrany -i confusionari- que la independència d'aquest país no aparegui a l'enunciat de la pregunta.

Però bé, fa temps que vivim instal·lats en l'era de l'eufemisme (i del consens) i això vol dir, com dèiem, que en els propers dies assistirem a un estimulant concurs de puntes de coixí verbals. Com preguntar sobre la independència sense mencionar la independència, vet aquí un repte digne dels escriptors de l'Oulipo, entusiastes d'escriure amb constriccions. No ho sé, tal vegada es podria fer un referèndum previ al referèndum definitiu, amb una pregunta d'aquest estil: "Està d'acord que se'l convoqui a un referèndum amb una pregunta que inclogui la paraula independència ?" És clar que també hauríem de fixar quin percentatge de vots afirmatius serien necessaris per decidir que hi ha majoria. Carai, quin embolic.