El rei se’n va a la mani

Diu Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, que no entra a discutir la presència del rei Felip VI a la gran manifestació de demà a Barcelona perquè “tothom és benvingut” quan es tracta d’expressar el rebuig contra el terrorisme. I sí, per descomptat que tothom hi ha de ser benvingut, però és que resulta que aquí no estem parlant de tothom, sinó d’un individu molt concret i específic. Tan específic que és únic al món, i per això val la pena aturar-s’hi un moment. D’entrada és el rei d’Espanya pel sol fet d’haver nascut, cosa que el diferencia ostensiblement de la resta d’espanyols i de la resta d’éssers humans en conjunt. Només se’l pot comparar amb el seu senyor pare, que també és rei d’Espanya, però emèrit, i no ha plantejat aquesta mena de problemes perquè no té per costum assistir a manifestacions, barrejat amb la plebs, el populatxo o la turba ferotge, com vostès en vulguin dir. ¿Quines mesures de seguretat implica la presència del monarca, i com poden afectar o destorbar la marxa normal de la manifestació?

Hi ha una altra qüestió, més greu, que aquesta vegada ha assenyalat amb encert la CUP. Com a rei d’Espanya, Felip de Borbó és el cap de l’estat espanyol i de les seves forces armades, i la Constitució de 1978 estableix que, com a tal, és “símbol de la seva unitat i permanència” [de l’Estat] i “assumeix la més alta representació en les relacions internacionals”. És allò que els mitjans unionistes sempre repeteixen, que el rei és “el millor ambaixador de tots els espanyols”, etc. Passa també que Espanya és el setè país del món amb més volum d’exportació d’armes. I el resultat és que, d’acord amb la peculiar manera d’entendre “la més alta representació en les relacions internacionals” que ha desenvolupat l’estat espanyol en aquest període diguem-ne democràtic, qui encapçala les expedicions comercials del comerç espanyol d’armes no és sinó el símbol de la unitat i la permanència de l’Estat, és a dir, el rei. Així ho ha fet durant tot el seu regnat Joan Carles I (i això potser ajudaria a explicar d’on surt la seva fortuna personal, quantificada en uns dos mil milions d’euros) i així ho continua fent el seu fill Felip VI.

Un dels millors clients d’Espanya en aquest mercadeig tan lucratiu com macabre és l’Aràbia Saudita, una dictadura teocràtica en què els drets humans són atacats de manera sistemàtica i sobre la qual recauen sospites més que fonamentades de ser un dels països que financen l’Estat Islàmic. En resum, el rei Felip VI (com ja ho feia el seu pare) ven armes de l’exèrcit espanyol (que ell comanda) a un país que dona suport als que van perpetrar els atemptats de la setmana passada. Ho sabem perquè molts mitjans ens ho expliquen com un gran èxit. I això fa que la seva assistència a la manifestació sigui no ja un contrasentit, sinó una broma d’un gust pèssim. Tothom hi és benvingut, i tant, però estem parlant d’algú que no és tothom, que no ho ha volgut ser mai, i que té tot un estat al darrere fent força perquè no ho sigui.