Els repartidors de dolor

"Governar, moltes vegades, és repartir dolor". La frase la va dir aquesta setmana el ministre de Justícia del Regne d'Espanya, Alberto Ruiz-Gallardón, en declaracions a la Cope (que és una d'aquestes cadenes a les quals els dirigents del PP els agrada d'acudir, perquè sempre hi ha periodistes i tertulians que assenteixen amb posat greu a tot el que ells diuen).

Però tornem a la frase: governar, moltes vegades, és repartir dolor. És una sentència fosca, tirant a tenebrosa, que podria declamar perfectament el malvat d'algun film de Sylvester Stallone (el típic tecnòcrata sense escrúpols que al final l'heroi posarà a ratlla). Lliga molt bé, d'altra banda, amb el semblant ombrívol i apesarat, com d'algú que sempre torna d'un funeral, que se li ha posat a Gallardón d'ençà que és ministre i diu coses com que la maternitat fa que les dones siguin autènticament dones (abans de ser mares es veu que les dones no són pròpiament dones, sinó pinotells o xirivies). Durant una colla d'anys vam estar convençuts que Gallardón representava la cara més amable del PP, però de seguida que n'ha tingut l'ocasió, ha mudat la faç i se li ha vist una carota com d'ogre que espanta les criatures.

Les criatures i també els jutges, els fiscals, els procuradors i els advocats. La bituminosa frase del ministre era, de fet, un intent de justificació de la seva reforma judicial, que converteix l'accés a la justícia en un luxe sibarita (una cosa és desembussar els jutjats de demandes estúpides i una altra de molt diferent és blindar-los contra les necessitats de la ciutadania) i que ha suscitat una insòlita unanimitat en el sector a l'hora de cridar el rodolí "Gallardón, dimisión" . I és que procedir al desballestament de l'administració de justícia mentre s'acusa els professionals del ram de corporativisme i de pretendre mantenir un suposats privilegis (quins?) no sembla la millor manera de plantejar cap negociació. Ara, si del que es tracta és de repartir dolor, aleshores sí que va ben encaminat el gallard ministre.

I no només ell, sinó també la majoria dels seus companys al govern i a la direcció del seu partit. Allà hi tenim personatges com el senyor Margallo, la senyora Cospedal i, no cal ni dir-ho, el difícilment adjectivable senyor Wert, que efectivament demostren una destresa admirable en l'art de repartir plantofades (dolor, per tant) entre el personal, sobretot quan al personal el sobrevenen vel·leïtats sobiranistes d'aquestes que desemboquen directament en l'abisme i la misèria. D'altres, en canvi, prefereixen repartir rialles, com el ministre Montoro amb la seva ocurrència de publicar una llista de grans defraudadors fiscals, després d'haver-los amnistiat. Pels Sants Innocents també podríem penjar-los una llufa, perquè aprenguin a comportar-se com cal.

I amb tot, què hi diu el màxim responsable de tots aquests ministres, un cert president anomenat Rajoy? Ah, doncs Rajoy no diu ni pruna: està massa ocupat posposant un rescat inevitable. I aquesta també és una forma, especialment bèstia, de repartir dolor.