El rigor, per davant de tot
"Jordi Pujol Ferrusola duia bosses amb bitllets de 500 euros a Andorra"; "Oriol Pujol es va reunir amb l'empresari amic de Blanco"; "Mas coneixia les mangarrufes d'Oriol Pujol". Aquests eren els titulars que lluïen ahir en les seves portades tres referents internacionals de la premsa escrita com són, respectivament, els diaris El Mundo , La Razón i Abc . Les fotos d'aquestes portades tampoc tenien pèrdua: en el mateix ordre, apareixien les efígies de Mas i Pujol (Oriol), acompanyats de Núria de Gispert, amb un peu que deia "La presidenta del Parlament, al servei de la causa"; la dels mateixos Mas i Pujol (Oriol) en actitud amistosa (còmplice?), i la imatge, un altre cop, d'Artur Mas introduint (atenció) un sobre dins la butxaca de la seva americana. A tot aquest festival de subtilesa cal afegir-hi la portada de la capçalera més prestigiosa de totes, La Gaceta , que anava plena amb la fotografia d'un Ferrari vermell i el titular "El Ferrari de Pujol". Es referien, novament, a Jordi Pujol Ferrusola; demanem disculpes als autors per si els ha molestat la traducció al català.
Tanta unanimitat, s'ha d'admetre, és commovedora, i corrobora la certesa que, a Madrid (segons s'hi arriba, a mà extrema dreta), el periodisme d'investigació passa per un moment àlgid de la seva història: de La saga de los Rius (TVE, temporada 1976-77) a El clan de los Pujol . Tot intensitat, passió, aventures i secrets posats explosivament al descobert. Bumba, bumba. Porta tanta embranzida, la premsa del patriotisme constitucional, que amb prou feines es van recordar de dedicar un bocinet de portada a la commemoració del gloriós primer any de l'Espanya marianista. Era molt més urgent (i, sobretot, just i necessari) dedicar tot l'espai disponible a informacions elaborades a partir de testimonis tan fiables com el de l'expresidiari Javier de la Rosa o una suposada exnòvia del susdit Pujol Ferrusola, que arribava a dir que havia patit maltractaments per part del primogènit de Jordi Pujol. Sexe, violència, poder i feixos de pasta dins el maleter d'un Ferrari. Ni a La loba herida ho haurien fet millor.
En els digitals de la mateixa corda, per l'estil. A La Voz Libre (d'on treuen els noms?), el redactor semblava que feia autocrítica involuntària: "La trama de corrupció que afecta els dirigents de CiU i la família de Jordi Pujol agafa aires surrealistes", reconeixia. Ja pot ben dir-ho, jove. I dadaistes, si em fan parlar. A Periodista Digital feien una pregunta innocent als lectors: "¿Afloren ara els escàndols financers de la família Pujol per frenar l'independentisme a Catalunya?" No, i ara!, de cap manera.
En fi: que estan ben entretinguts, i això és bo, perquè si no, vés a saber quines maldats farien. Només ens inquieta una cosa: quina durada ha de tenir el culebró? Ho diem perquè una d'aquestes capçaleres (la més influent, de fet) només es va passar quatre anys repetint cada dia que l'atemptat de l'11-M va ser cosa dels bascos, i encara ara de tant en tant hi tornen. Si la tossuderia i la mala bava fossin credibilitat, aquesta gent serien el New York Times .
