Un sainet de 1.450 milions
1.450 és la xifra de moda. Com segurament ja saben fins i tot a Washington -des d'on l'espectral vicepresidenta Salgado va tornar a dir que nanai a les reclamacions catalanes-, aquesta és la quantitat de milions d'euros que el govern espanyol deu a la Generalitat de l'anomenat fons de competitivitat, i que, segons la llei, ja hauria d'haver pagat. Però com que tant Salgado com Zapatero i el sursum corda ja ens han fet saber que Roma no paga a infeliços, tots els partits polítics catalans es mostren profundament indignats i anuncien un front comú per exigir els calés a Madrid. Això ens assegura dues coses: que no veurem ni un cèntim i que els integrants del front comú tornaran a acabar perfectament barallats, tal com tenen per costum. Potser poden anar a negociar-ho al Congrés dels Diputats i portar-hi un brotet d'olivera, com va fer Manuela de Madre amb motiu de la immolació de l'Estatut a les corts espanyoles.
Com que la reclamació dels 1.450 milions és una (altra) causa perduda, no obliga a res i tothom s'hi pot apuntar amb una certa alegria. Joaquim Nadal pot gesticular i fins i tot anunciar (i tal vegada s'ho arriba a creure i tot) que el PSC trencarà la umbilical disciplina de vot que manté amb el PSOE. El tema també dóna ocasió a Alícia Sánchez-Camacho per anar preparant la part de terreny que li toca de la Santa Aliança i fer de poli bona anunciant que presentarà una iniciativa al Senat -que com tothom sap tampoc no serveix per a res- perquè Catalunya pugui aconseguir la pasta. Alicia Sánchez-Camacho sap que ha d'aprofitar el que quedi de mandat socialista per fer-se la simpàtica amb els electors catalans, perquè si arriba el dia que don Mariano s'instal·la a la Moncloa tindrà feina de sobres fent surf damunt la nova onada anticatalana que es desfermarà, una mica com havia de fer Josep Piqué en els temps gloriosos de la majoria absoluta d'Aznar. Sobretot, quan aterri damunt la taula la negociació del pacte fiscal i el PP i els seus compares de la premsa desenterrin la destral de guerra amb tanta o més virulència i mala folla que en els temps de la cepillada estatutària.
La veritat és que, més enllà de la necessitat de dotar el seu mandat d'un contingut que pugui ser assumit pel senyor Duran i Lleida, costen d'entendre les ganes que pugui tenir Artur Mas de negociar un pacte fiscal (o concert econòmic, en terminologia preelectoral) amb el govern d'Espanya, tant si és del PP com si és del PSOE. Treballs de desamor perduts, se'n diu d'això. Hi ha moltes maneres de passar l'estona, i aquesta sens dubte n'és una. D'altra banda, l'argument segons el qual el pacte fiscal és un objectiu que uneix i no separa la societat catalana té tanta solidesa com un acudit de Lepe, com tindrem ocasió de comprovar. Però de moment, el que toca és anar tirant de la rifeta dels 1.450 milions volàtils. Amb el front comú dels partits catalans i amb defensores de la causa de la talla d'Alícia Sánchez-Camacho, ja es veu que això ho tenim més guanyat que la Lliga.
