Publicitat
Publicitat

Una salutació al doctor Molas

Depassa de molt l’extensió d’un article com aquest, i les capacitats del seu autor, ponderar raonablement la tasca que va fer el doctor Joaquim Molas en favor de la literatura catalana. De vegades, massa sovint, se’ns oblida que la feina del crític, del filòleg, de l’antòleg, de l’estudiós, és tant o més important que la del poeta, el novel·lista, el dramaturg, l’assagista.

És el cas del doctor Molas. No sé quantes pàgines va arribar a escriure, ni quantes hores de classe va arribar a impartir, però és ben segur que tant les unes com les altres s’han de comptar per milers. Si se’m permet apuntar l’anècdota personal, puc dir amb orgull que vaig ser alumne seu en dues assignatures dels cursos de doctorat, i recordo les seves classes (eren el divendres al matí) com un esdeveniment lluminós, tan sols engrisit pel fum del cigarret que sempre li penjava dels llavis. Allà, en aquella aula, vaig conèixer la que seria la meva exdona, i també vaig coincidir amb la inoblidable Maria-Mercè Marçal, que assistia malalta a les lliçons del mestre Molas, i amb l’amic Francesco Ardolino, que és l’italià més important que ha donat la cultura catalana dels nostres dies.

Tant se val, això només són records personals. Joaquim Molas és un nom imprescindible a l’hora d’explicar la literatura catalana moderna, tot i que es va iniciar com a investigador de la literatura medieval. Hereu del mètode positivista de Rubió, Riquer i Comas (amb els dos últims va signar conjuntament l’imprescindible Diccionari de la literatura catalana ), va aplicar gairebé sense pietat els mateixos criteris a la literatura que es produïa durant el seu temps; passats, això sí, pels filtres d’un Lukács que potser de vegades li va fer una mica de nosa.

Va voler fingir que només era allà per posar ordre en una literatura nacional que no en tenia, d’ordre, però això era una coqueteria com una altra. Va rebutjar ofertes milionàries (de milions de pessetes, que era la moneda que circulava) per no haver d’escriure coses que sincerament no creia. No admetia amb facilitat la discrepància, però era honest i rigorós. I, sobretot, extremadament intel·ligent. Va saber apostar per escriptors com Pere Gimferrer o Baltasar Porcel quan encara ningú sabia qui eren ni què feien. Va ser capaç de posar la literatura catalana moderna a l’altura del bo i millor de la literatura europea contemporània. Si parlava de Costa i Llobera et remetia a Lamartine i a Carducci; si dissertava sobre Foix, t’enviava als surrealistes; si et feia estudiar la Vida secreta de Dalí, no es descuidava de posar-te en contacte simultàniament amb Josep Pla i amb les avantguardes europees.

No era un simple professor; era un mestre com ja no se’n troben. Tots els que vàrem passar per les seves classes recordarem sempre el seu consell: “Cenyeixi’s, sisplau; què diu el text?” I tenia raó: a la vida, com a la literatura, es tracta de cenyir-se al que hi ha, ens agradi o no ens agradi. Moltes gràcies i fumi en pau, doctor Molas. Vostè ja no hi és, però la seva obra immensa ens acompanyarà per sempre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT