11/07/2017

La fi de l’esperit d’Ermua

2 min

Ha fet ben fet l’alcaldessa Manuela Carmena de no permetre que el PP pengés una lona amb l’efígie de Miguel Ángel Blanco a l’Ajuntament de Madrid. No per animadversió ni menyspreu contra la memòria del regidor del PP assassinat per ETA ara fa vint anys, ni contra la memòria de cap víctima del terrorisme, sinó perquè és necessari posar aturador a l’engranatge de manipulació d’aquestes víctimes que el mateix PP va posar en funcionament a expenses d’aquest crim, i a la qual es va apuntar de seguida el PSOE, sota l’etiqueta aparentment comuna però profundament perversa de l’anomenat esperit d’Ermua, encunyada en el seu moment pel diari Abc.

És ben cert que les ciutats d’Espanya es van omplir de manifestacions multitudinàries contra la violència etarra, que tenien tot el sentit del món perquè la ciutadania ja estava farta i esgotada de suportar els crims fanàtics i absurds de la banda. Però també ho és que hi va haver un moment que els dos grans partits del sistema polític espanyol van veure en aquestes manifestacions per la pau i contra la violència una oportunitat d’or per carregar-se de legitimitat, ni que fos al preu de grapejar sense cap escrúpol materials tan inflamables com el dolor, la ràbia, la consternació i la por que ETA, des de la seva infinita estupidesa, s’encarregava d’alimentar. No era poca cosa ni poc llaminera poder presentar-se davant l’opinió pública com els garants de la democràcia contra la barbàrie. I PP i PSOE es van posar a disputar-se acarnissadament aquest títol que no els pertanyia, ni a ells ni a ningú.

“L’esperit d’Ermua va significar un canvi molt important en la visió de moltes coses per part de molta gent”, va recitar monòtonament Mariano Rajoy. L’enervant acumulació de superlatius apunta, tanmateix, a un fet vertader, i és que a partir d’aquell moment varen canviar coses. La política antiterrorista dels governs d’Espanya, fossin d’un color o d’un altre, es va cobrir d’un cinisme descarnat, en què el PP jugava complagut el seu paper autoadjudicat del partit que comptava amb més víctimes d’ETA entre les seves files, mentre el PSOE, com sempre, li anava a rebuf i ranquejant. Les manifestacions contra ETA van poder ser espontànies i sinceres, però l’esperit d’Ermua no en va ser més que l’escuma propagandística, la pantomima d’un sistema encara llastat pel franquisme i assedegat de legitimació democràtica. Algun dia s’hauran d’escriure tots els atropellaments polítics, judicials i policials comesos en nom d’una idea en principi tan noble com la lluita contra el terrorisme.

Com no podia ser d’una altra manera, l’esperit d’Ermua aviat es va tenyir també de guerracivilisme, i les associacions de víctimes tutelades per un partit o l’altre van ser protagonistes i a la vegada novament víctimes d’episodis grotescos d’utilització i humiliació. I el paroxisme de la pantomima va arribar amb els atemptats de l’11-M a Madrid, quan el govern del PP va intentar per tots els mitjans atribuir-ne l’autoria a ETA només perquè li convenia. L’esperit d’Ermua era això.

stats