16/08/2016

Intel·ligència militar, d’Espolla fins a Estocolm

2 min

L’exèrcit espanyol considera imprescindible realitzar pràctiques de tir a l’Alt Empordà, entre Sant Climent Sescebes i Espolla, i allà els tenim, fent anar els fusells amunt i avall, per si un dia d’aquests ve que han de salvaguardar la unitat d’Espanya. Tenint en compte que ens trobem en plena alerta antiincendis, i que l’Alt Empordà va ser devastat pel foc fa tot just quatre anys, no semblen les dates ni l’indret més idonis per anar a jugar a Rambo. Però l’exèrcit espanyol té aquestes ocurrències, i tant se li’n donen els advertiments en contra de plataformes cíviques com Salvem l’Alt Empordà o el malestar dels veïns de la zona: si la Bandera (en majúscula, perquè és l’espanyola) reclama fer pràctiques de foc a risc de causar un altre foc molt més temible, es fa i no se’n parli més.

I és que la Bandera (espanyola) és tan valuosa que importa més que la vida humana. Així ho va tuitejar diumenge l’exèrcit de terra (espanyol) per tal d’expressar el seu agraïment i admiració per l’abanderat olímpic (espanyol) Rafel Nadal, que es veu que els té el cor robat. “La guerra no és trista, perquè aixeca les ànimes”, deia també el tuit, i nosaltres ens en congratulem perquè ens informem així de dues qüestions cabdals: que als aguerrits defensors de la Bandera se’ls aixeca (l’ànima) i que freqüenten la lectura de la literatura espanyola contemporània, perquè les paraules que dedicaven al tenista eren tretes d’un escrit que Camilo José Cela va dedicar ni més ni menys que al general Millán “Viva la muerte” Astray, fundador de la Legió. I això, ves per on, ens fa pensar en quina mena de motius podien concórrer en l’elecció de Don Camilo a l’hora de concedir un Nobel de literatura a l’Espanya de la Transició, per davant d’alguns dels seus companys de generació que, obra literària en mà, haurien merescut el guardó tant o més que ell, com Miguel Delibes, Ana María Matute o Carmen Martín Gaite. I no som malpensats.

stats