John Ashbery
Ha mort als noranta anys John Ashbery, considerat per molts un dels poetes nord-americans més importants de les últimes dècades, i en tot cas una persona que ens permet parlar de poesia amb comoditat i amplitud. A través de la seva prolífica obra, Ashbery va aconseguir ser simultàniament, i sense contradicció, “avantguardista” i “tradicional” ensems, de tal manera que mentre que els uns l’emparenten amb l’expressionisme abstracte i amb la pintura de Jackson Pollock (novaiorquès com ell) els altres el veuen com el continuador lògic dels grans noms de la poesia en llengua anglesa, començant per William Wordsworth, Walt Whitman o Emily Dickinson i seguint per Robert Frost, W.H. Auden o Hart Crane. I no tan sols tots tenen raó, sinó que el mateix Ashbery no tenia cap inconvenient a confirmar-ho amb les seves declaracions, els seus escrits sobre poesia i, sobretot, els seus llibres de poemes. En tot cas, val a dir que entre els seus admiradors incondicionals hi ha des d’un defensor tan aferrissat de la tradició literària anglosaxona com Harold Bloom (que no dubtava a qualificar-lo com “el poeta més important de la seva generació”, elogi significatiu si tenim en compte que es tracta d’una generació que inclou altres grans noms com els de Barbara Guest o Frank O’Hara, membres, com Ashbery, de l’anomenada Escola de Nova York) fins a un novel·lista d’èxit (i ara novament de moda, gràcies a la flamant 4321 ) com Paul Auster, que ha reiterat en moltes ocasions la fascinació que exerceixen en ell els poemes de John Ashbery.
Una fascinació que és comuna en una àmplia comunitat de lectors de totes les edats i condicions. La poesia de John Ashbery no és d’aquella que se’n sol dir “fàcil” ni “planera” (més adjectius enganyosos), i ell mateix solia dir que no sabia gaire bé com explicar-la, però posseeix el poder de seducció característic de la bona poesia, que és el mateix que el de la bona música: no és necessari “entendre-hi” res de gaire concret per sucumbir a la seva força estètica, a l’evidència de la seva capacitat de commoure. Segurament, aquesta qualitat va contribuir també a la dimensió diguem-ne cívica que va acabar adquirint la figura de John Ashbery, com a representant del valor fundacional americà de la llibertat individual: la manera que ell i el seu marit van tenir de viure plegats l’homosexualitat n’és una bona mostra.
De la trentena llarga de títols que va publicar, només el primer, Some trees, el tenim en català: Alguns arbres, en una traducció magnífica de Melcion Mateu publicada per Empúries. En trobem bastants més en castellà, sobretot a l’editorial Visor, entre els quals destaquen el que es considera el poema mestre d’Ashbery, Self-portrait in a convex mirror (Autorretrato en un espejo convexo, en traducció a càrrec de Javier Marías molt abans de convertir-se en un malsofrit insuportable), i l’antologia de referència Pyrography (Pirografía 1956-1985, en traducció de Martín Rodríguez-Gaona). John Ashbery ens posa davant del mirall de les coses que ens astoren i que perduren.
