24/07/2017

Macrooptimisme i desigualtat

2 min

El govern d’Espanya està pletòric perquè ahir el Fons Monetari Internacional (FMI), en la presentació a Kuala Lumpur de l’última actualització del seu informe sobre Perspectives d’economia mundial, va fer públic que Espanya és el país que més creix enguany de la zona euro, amb un índex d’un 3,1% per al 2017 i una previsió del 2,4% per al 2018, per davant d’altres economies també en alça com les d’Alemanya, França i Itàlia, amb una evolució que ha merescut el qualificatiu de “sorprenentment positiva” per part d’aquest organisme. Això es produeix en un context de creixement del conjunt de la zona euro, amb un global d’un 1,9% per a l’any en curs i d’un 1,7% per al 2018.

Ahir tots els mitjans afins al PP, amb RTVE al capdavant, s’afanyaven a difondre a so de bombo i platerets la bona nova, a la qual s’afegeix el fet que l’FMI subratlli que un dels motius per a la crescuda espanyola sigui “la menor incertesa electoral” en comparació amb l’any anterior. Això remet a l’encara recent Era Rajoy en Funcions, en què Espanya, per voluntat i deixadesa de Mariano Rajoy i el seu executiu, va estar gairebé un any sense govern, repetint eleccions i sessions d’investidura fallides fins que va sortir el resultat desitjat pel PSOE, que era que governés el PP. Superat aquest tràngol, representa que Espanya ha entrat en un període d’estabilitat política, que és el que l’FMI reconeix i premia amb la seva previsió. Així, Espanya no tan sols obté un aval per a la seva política econòmica, sinó munició de calibre contra el Procés, que òbviament serà presentat com l’únic factor distorsionador que ve a destorbar aquesta estabilitat política tan preuada i tan àrduament guanyada.

Ara bé, els estimulants indicadors de l’FMI lliguen poc i malament amb d’altres que assenyalen una realitat molt distinta, o aspectes molt menys afalagadors de la mateixa realitat. Els del llindar de la pobresa i l’exclusió social, per mencionar l’exemple més durament contrastat. Segons les dades de l’Eurostat, de l’INE i de l’Idescat, l’índex de població sota aquest llindar a tota la zona euro és d’un 23,1%, és a dir, que gairebé un de cada quatre ciutadans no pot cobrir degudament les seves necessitats bàsiques, com ara alimentació i habitatge. A Espanya l’índex està per sota de la mitjana però segueix sent notòriament alt, amb un 22,3% de persones en situació de pobresa o exclusió, mentre que a Catalunya és d’un 19,2%, amb tendència a l’alça. Crida l’atenció el cas de les Balears, que del 21,7% de l’any 2015 va baixar al 15,5% l’any 2016, en principi una bona notícia si no fos que falta veure si el descens es consolida o bé la taxa repunta.

Tampoc les dades d’atur i d’abandonament i fracàs escolar a Espanya, de les més altes de la zona euro i de tota la UE, acompanyen gens el diagnòstic de l’FMI, ni molts menys encara els famosos 60.000 milions d’euros públics volatilitzats per rescatar el sistema bancari. Rajoy i Guindos podran treure pit, però tot indica que l’optimisme de les macrodades s’aguanta damunt peus de fang.

stats