19/07/2017

Un moment històric de debò

2 min

El més irritant d’assistir a la caiguda d’un imperi de corrupció és que el desenllaç es fa llarg d’esperar. El tòpic diu que el ritme de la realitat és vertiginós, però en ocasions com aquesta ens sembla d’una lentitud espantosa, sobretot si la comparem amb els llibres i les pel·lícules que narren esdeveniments d’aquesta mena. Howard Zinn, per exemple, va explicar l’auge i el declivi dels Estats Units en les succintes set-centes pàgines de la seva admirable A people’s history of the United States, però en canvi poc més de mig any de mandat de Donald Trump ja ens sembla una eternitat.

De la mateixa manera, la reacció natural després de veure el documental Las cloacas de Interior, que ha dirigit Jaume Roures (enhorabona a TV3, IB3 i ETB per l’emissió quasi conjunta -la televisió basca la va fer l’endemà que la catalana i la balear-, després de la censura de les grans cadenes estatals), és de perplexitat perquè no es produeixi la dimissió instantània de la cúpula del ministeri de l’Interior i del president del govern espanyol, i perquè la fiscalia no actuï d’ofici obrint els processos judicials corresponents.

En aquest cas concret, això serà encara més difícil perquè els protagonistes de la pel·lícula són ells, els suposats servidors de la ciutadania que s’han valgut dels seus llocs de responsabilitat per construir una superestructura d’infàmia per damunt, per davall, per darrere i per davant nostre. Ara bé: la superestructura trontolla, i el fet mateix de l’existència i la circulació d’aquest documental, encara que sigui restringida, n’és una bona prova. Potser ens hauria agradat que el film aprofundís una mica més en aspectes que només hi són apuntats (els orígens franquistes i el paper durant la Transició de les brigades polítiques de la policia, quan Villarejo era entrevistat per Carmen Maura molts anys abans de ser-ho per Jordi Évole; les tumultuoses aventures i desventures del compi yogui dels reis Felip i Letícia, Javier López Madrid, i del seu senyor sogre Villar Mir; la corrupció dins la mateixa Corona espanyola), però amb el material que s’hi presenta n’hi ha més que suficient per deixar en evidència que ens trobem davant d’un sistema polític en un estat ja irreversible de descomposició. Tanmateix, l’esfondrament serà lent, i l’agonia llarga: això és inevitable. Però el final també ho serà, d’inexorable.

En una previsió que alguns titllaran d’optimista i altres d’al·lucinada, el final del cicle iniciat amb la Guerra Civil podria venir marcat de manera simultània per la caiguda d’aquest sistema polític i pel naixement de la República Catalana, antic règim i nova etapa que certament es podria qualificar de revolucionària. Una revolució democràtica, que no decapita els enemics del poble a la guillotina sinó que els exposa a la llum pública amb les pústules de la seva cobdícia i la ferum insuportable de la seva indignitat. Aquest sí que és un moment històric de debò, i per això mateix no és estrany que a molts els faci tanta por.

stats