03/11/2016

Si guanya Trump

2 min

D’ençà que algunes entitats gremials de jueus alemanys, durant la campanya per a les novenes eleccions parlamentàries de la República de Weimar, varen demanar el vot per al canceller i candidat Adolf Hitler, qualsevol cosa hauria d’haver quedat prevista pel que fa a la capacitat humana d’equivocar-se a l’hora d’emetre el vot en uns comicis democràtics. Però no ha estat així, i si en alguna cosa s’assemblen tots els electorats de tots els països del que abans es coneixia com a món lliure és en la capacitat de donar victòries inexplicables a opcions lamentables. No cal mirar gaire més lluny d’Espanya per saber de què estem parlant.

Donald Trump ha obtingut de moment un parell de victòries parcials però importants: la més cridanera -com ell mateix-és que, a quatre dies de la celebració de les eleccions, el seu triomf ja no tan sols aparegui com un disbarat impensable sinó com una possibilitat a tenir molt en compte. Les enquestes que no fa tant li auguraven una derrota segura i folgada ara el posen en un frec a frec tan estret amb la seva rival que la cosa va d’un punt amunt o dos avall per a Trump.

Això és possible gràcies a una altra victòria prèvia del mastodont republicà, i és la seva convicció ferma (tal vegada l’única que té) que Hillary Clinton és una pèssima candidata per al Partit Demòcrata, amb un armari tan ple de cadàvers com el seu mateix: munició fàcil per a la demagògia més barroera, doncs, amb l’avantatge afegit que Hillary intenta dissimular tant com pot el llast que arrossega. Just al contrari de Trump, que ventila i exhibeix tota l’obscenitat que conté, i que és inacabable, amb una impudícia que ràpidament es converteix en motiu de confiança per a milions d’espectadors ubicats dins l’analfabetisme escolaritzat, tan característic i tan estès dins les societats dites avançades. L’efecte d’emmirallament o d’identificació és immediat: aquest és un paio que s’ha fet a ell mateix partint d’un no res idèntic al nostre, i a més és tan sapastre com nosaltres. Per molt que ens escandalitzi o que fem veure que ens escandalitza, la porqueria sempre s’ha venut molt bé. I el contrari de l’obamamania no és Trump, sinó Hillary: allà on el candidat negre venia il·lusió, ella només pot oferir decepció i statu quo. Trump va per una altra banda: ell no pretén il·lusionar ningú, sinó que es limita a despatxar gasòfia en quantitats literalment industrials, perquè sap que la merda en estat pur sempre atreu pilots de mosques, i ja em dispensaran la imatge.

Total, que si guanya Trump s’haurà de prendre la molèstia de governar el món i aportar-hi encara un escreix d’insanitat i d’infàmia, i segur que trobarà moltes maneres de fer-ho. I si no guanya, se’n tornarà a viure com ha viscut sempre, dins la seva estimada immundícia megamilionària, amb la satisfacció del deure acomplert. Els ciutadans americans i tots nosaltres ens hi juguem molt, però per a ell, en realitat, es tracta d’un caprici, una experiència distreta. Una broma de mal gust, com les que a ell li agraden.

stats