09/11/2016

Visita al cementiri de Porreres

2 min

Ahir va fer una setmana que van començar els treballs d’exhumació a la fossa comuna del cementiri de Porreres i els científics i operaris d’Aranzadi Zientzia Elkartea (Societat de Ciències Aranzadi) ja n’havien extret els ossos de més de trenta cadàvers, assassinats pel feixisme entre els darrers mesos de 1936 i els primers de 1937, ara fa, doncs, vuitanta anys. Els treballs s’allargaran tot aquest mes de novembre, i compten amb una dotació pressupostària de 95.000 euros proveïts pel Govern Balear, a més de 8.000 de l’Ajuntament de Porreres. El nombre de víctimes que se sap del cert que van ser enterrades en aquesta fossa depassa les cent trenta, tot i que és segur que moltes no podran ser recuperades, en part a causa de l’estat d’algunes de les restes i, sobretot, a causa de la presència d’un bloc de nínxols i d’una capella sospitosament construïts durant el franquisme just al damunt de la ubicació de la fossa, cosa que impossibilita bona part de l’excavació. Tot i així, aquesta trentena llarga de cossos exhumats, més els que apareixeran en les setmanes que queden, són prova més que suficient dels crims comesos pel feixisme a Mallorca durant la Guerra Civil.

Al cementiri de Porreres hi ha fressa. L’equip d’Aranzadi, fotògrafs i periodistes, familiars de víctimes que acudeixen a fer-se les proves d’ADN, un grup d’alumnes de l’IES del municipi amb els seus professors. M’hi trobo amb la batlessa, Francisca Mora, i amb Maria Antònia Oliver i Bartomeu Garí, respectivament presidenta i historiador, i membre fundador, de l’associació Memòria de Mallorca, que fa deu anys que treballa pel reconeixement de les víctimes del feixisme a l’illa, i de les seves famílies. Coincideixen a subratllar la necessitat i la importància d’aquesta exhumació, la primera d’aquesta magnitud a Mallorca. Existeixen una cinquantena de fosses a l’illa, la majoria ubicades en cementiris, però també en trams de carretera, pous o penya-segats. Hi ha una feinada a fer. La majoria dels morts de Porreres eren presoners republicans procedents d’una vintena de municipis de l’illa. Garí i Oliver em fan notar que alguns creien que serien posats en llibertat, com se’ls havia promès, perquè les seves restes apareixen acompanyades d’objectes que devien pensar que els serien útils: un plat, un tinter, una pinta. Algunes mostren l’acarnissament dels seus botxins: cossos enterrats de mala manera i amb els canells lligats, trets disparats a boca de canó, cranis amb quatre o cinc impactes de bala.

Surto del cementiri trasbalsat per la mateixa repulsió que vaig sentir en visitar Auschwitz. Aquestes fosses són el nostre Auschwitz, penso, i recordo que justament ahir feia vint-i-set anys de la caiguda del Mur de Berlín, i que als EUA acaba de ser elegit president un home que vol construir més murs. Penso en Trump, en el Brexit anglès, en Rajoy i els seus governs de la vergonya, en l’extrema dreta escampada arreu d’Europa, en el desastre dels refugiats a la Mediterrània. ¿Fa vuitanta anys o només és una nit molt llarga?

stats