Publicitat
Publicitat

En els temps kafkians

Anava a escriure un article sobre el procés de sobirania de Catalunya quan em vaig assabentar, gràcies a Google, que ahir s'acomplien 130 anys del naixement de Franz Kafka. I em vaig dir: per què dimonis has d'escriure sobre el procés de sobirania de Catalunya si pots redactar ni que sigui una nota sobre Franz Kafka?

Kafka, com s'ha dit repetidament, és un dels fundadors de la modernitat; que no és líquida, com ara s'usa de dir, sinó, precisament, kafkiana. Kafkià és un adjectiu que fa anys que funciona per denominar allò que no entenem però que ens produeix desassossec, neguit o fàstic. Tampoc no sabem què significa que una cosa sigui kafkiana, però ho diem sense saber exactament què estem dient. Una cosa ben kafkiana.

En A la colònia penitenciària , un visitant de pas en un presidi és convidat a presenciar l'execució d'un reu: es duu a terme mitjançant una màquina inventada per l'anterior comandant de la colònia, que mata l'infortunat a base d'escriure la sentència de mort damunt la seva pròpia pell, sense estalvi de sofriments. A Informe per a una acadèmia , un mico llegeix un discurs sobre la seva pròpia vida, per a il·lustració dels homes doctíssims que l'escolten. A La metamorfosi (més exactament, La transformació ), Gregor Samsa es desperta al matí convertit en un insecte de dimensions antropomòrfiques (la convenció diu que es tracta d'un escarabat, però el text no ho indica amb exactitud). A El procés , Joseph K., un pacífic qualsevol, també es desperta amb un ensurt: la notificació d'un procés judicial contra ell, sense que recordi haver fet res de dolent ni tingui idea de què se l'acusa. Morirà també executat d'una manera terrible ("com un gos!", per dir-ho en les seves paraules), però sense que hagi arribat a aclarir quina és la seva culpa, ni tan sols quina sospita recau damunt ell. Però morir, sí que es mor. O, més ben dit, el maten. Etc.

En vista d'aquesta mena d'arguments, és habitual pensar que Kafka va ser un personatge torturat que s'ho passava bé explicant històries tenebroses. Ben al contrari, com va apuntar en el seu moment Gabriel Ferrater (en un pròleg a la seva traducció d' El procés , a Edicions Proa), Kafka era, abans que cap altra cosa, un humorista. Una altra cosa és que no siguem capaços d'entendre aquesta mena d'humor, però Kafka era, en efecte, un humorista. Terrible, si vostès volen, però un humorista increïblement talentós i eficaç, que sabia deixar enlaire les vergonyes de l'espècie humana. Aquella poma que Gregor Samsa porta incrustada damunt el llom, fins que se li infecta, i que li ha disparat el seu propi pare perquè no suporta veure'l convertit en insecte és una excel·lent mostra d'aquesta mena d'humor terrible: aquell que ens obliga a veure la nostra pròpia tara, i a brindar-la a la consideració de Déu -tant si hi creiem com si no hi creiem- només per fer-lo riure.

Vivim temps veritablement kafkians. Els recomano la seva lectura i la de Kafka , de Pietro Citati, perquè es facin el càrrec de fins a quin punt és així.