Jonatan: a Twitter s'hi ve a tuitejar (en obert)

L'afer Jonatan Cobo s'ha acabat de la pitjor manera possible: amb el compte de Twitter d'aquesta jove promesa de la política restringit. A partir d'ara, només els usuaris triats per la jove promesa podran accedir al seu TL i llegir les seves piulades. Han de ser usuaris que donin garanties que no insultaran la jove promesa i que no manipularan una foto seva fins a fer-lo semblar un oficial nazi, per posar un exemple a l'atzar. No és broma. És una autèntica llàstima que hàgim estat privats d'aquesta finestra a la realitat. Perquè en una època en què hi ha més mitjans que mai però també més control que mai -no parlo de censura, sinó d'hipocresia, de falta d'autenticitat, d'impostura- s'agraeix que de tant en tant puguem saber què pensen realment X o Z. Això només és possible quan a algú se li escapa aquest pensament real, per descuit o perquè aquest algú és tan poca cosa que sempre diu el que vol i no passa mai res... fins que passa. Twitter és un terreny adobat per a aquestes relliscades reveladores. Només 140 caràcters, poc matís, moltes facilitats, ideal per a rampells, cap filtre, difusió viral. Sense Twitter no sabríem moltes d'aquestes veritats ocultes, contràries al màrqueting. I això és el més irritant del que ha fet el PP en aquest cas: a més d'una disculpa infumable que semblava un atac -Cobo apel·lant a la llibertat d'expressió i Camacho reclamant a Mas i Homs una disculpa a canvi de la seva com si regategés en un mercat-, ens han deixat completament a les fosques. L'únic que s'ha aconseguit és que deixem d'estar informats sobre el que pensa de veritat un regidor -un electe- del PP. Trobo que a can Twitter s'haurien de repensar això dels comptes privats o tancats. A Twitter, com a l' Un, dos, tres , hi hem vingut a jugar i s'ha de jugar: qui vulgui tuitejar que ho faci a la vista de tothom. Quin sentit té fer-ho d'amagat?