02/08/2011

No veig brots verds a Twitter

2 min

Com tants ciutadans de la seva generació -molt a prop de la meva-, Marina Llansana enyora una raça de polítics que gairebé no ha conegut. Ho explicava ahir en un article en aquest diari, de manera clara i eloqüent. Es referia a l'escassa capacitat dialèctica dels nostres representants polítics -bé, els que han obtingut un escó amb el sistema electoral encarcarat que tenim-, que ella ha vist de ben a prop durant la seva etapa de diputada. Agafada a un clau roent -tots necessitem agafar-nos a algun lloc per no ensorrar-nos-, anuncia la seva esperança que les xarxes socials, la "política 2.0", posi remei al drama, almenys una mica. La seva esperança es basa en el fet, indiscutible, que "una frase val més que mil paraules". Twitter t'obliga a sintetitzar -140 caràcters per missatge- i, a més, et posa en contacte amb la gent real. Llansana també és periodista i es deleix per sentir en català un discurs amb sentit, substància, intel·ligència i gràcia. No és demanar gaire. I no s'hi val l'excusa dels "fets i no paraules": no en un parlamentari, no en una època i en un país on els governs estan tan lligats de peus i mans pels mercats internacionals i per Madrid que almenys haurien de saber parlar, ja que poden fer tan poca cosa. Però jo sóc més pessimista que Llansana, comparteixo el seu diagnòstic i els seus desitjos, però no el seu pronòstic: no veig brots verds a Twitter. La majoria de polítics l'utilitzen per intentar fer-nos combregar amb rodes de molí, i a la xarxa són tan avorrits i retòrics com a les rodes de premsa. Hi parlen del temps, de les festetes del seu poble i dels viatges en tren, i hi aboquen consignes. Només és una mica entretingut quan s'esbatussen una mica, però aleshores sol fer una mica de vergonya.

stats