20/01/2017

Una mandra que ens fa traïdors

2 min

L’altre dia el carter va venir a casa. No sé si va trucar dues vegades perquè jo no hi era. És el que sol passar quan ve el carter, que tothom (els que tenim sort) és a la feina. Va deixar a la bústia una nota d’aquelles que deixen quan no et troben i la carta és tan important que te l’han enviat certificada. Aquests enviaments funcionen encara amb uns horaris pensats per a èpoques en què les senyores s’estaven a casa. De resultes d’aquesta tradició, vaig haver d’anar a buscar la carta important en persona: és un dir, perquè a Correus només van poder certificar que l’havien perdut. Em van demanar el telèfon i em van enviar a casa -o on fos, atès que havia quedat al descobert la meva poca tirada a estar-me a la llar- bo i dient-me que ja em trucarien si la trobaven.

Mentrestant jo, que soc una avançada, ja havia trucat a l’emissor de la carta, la companyia a la qual he pagat durant deu anys l’assegurança del pis. Tot i haver-me enviat per correu postal una carta certificada que no em va arribar, van demostrar que també tenen un cantó modern i en dos minuts en tenia una còpia al correu electrònic. Era una carta de ruptura. La més surrealista que he tingut mai. Em comunicaven que al març, quan venci la pòlissa, la nostra relació quedarà “anul·lada”. Vaig pensar que era un error i vaig trucar novament a la companyia. I una operadora em va dir que si volia parlar en català m’hauria d’esperar que trobessin algú que conegués aquesta llengua -maleeixo la feblesa d’haver-li dit que no calia- i em va fer notar que la nostra relació és de “mutu acord”: igual que jo la puc trencar, “la companyia també té dret a fer-ho”. Vaig arribar a témer que aquella noia em deixaria anar un “No ets tu, soc jo”.

Li vaig recordar que sempre he pagat les quotes amb puntualitat. “El problema és que ha tingut cinc sinistres [en deu anys]”, em va contestar. I me’ls va llegir un per un, amb to indignat perquè l’obligava a entrar en detalls escabrosos. Els cinc sinistres en qüestió -la majoria no passaven d’una taca d’humitat- no han estat mai causats per mi sinó per altres veïns, de manera que la meva companyia sempre s’ha limitat a enviar un pèrit i, un parell de vegades, a moure paperassa. Mai ha hagut de pagar cap reparació. Però troben que utilitzar un servei que pagues cada any la meitat dels anys és “alta sinistralitat”. I per tant, trenquen amb mi. Complint estrictament la llei.

Una llei que permet a un determinat tipus d’empreses repudiar un client perquè utilitza el servei que ha pagat. Una norma que dona marge a grans companyies per presentar aquestes decisions com un tracte d’igual a igual. ¿En quin aspecte són iguals una multinacional i el propietari -hipotecat- d’un pis de 40 metres quadrats sense ascensor? ¿On és l’equitat de l’aplicació d’aquesta regla? Molt sovint les lleis que tenim ens escupen a la cara. Normalment ni les coneixem, i és clar que no fem res per canviar-les. Ens volen submisos i ens hi tenen, per mandra. Una mandra que ens fa traïdors a nosaltres mateixos.

stats