10/10/2011

Suar la samarreta per exhibir-se

2 min

En una classe d'anglès, la professora ens fa parlar de Twitter per practicar la llengua en què es va inventar, no fa tant, la xarxa que ara ens sembla de tota la vida i imprescindible per a la vida. Descobreixo que no tothom la coneix, que no tothom la utilitza i que, encara menys, no tothom la troba imprescindible. O sigui que tanta connexió m'ha desconnectat de la realitat. També em sorprèn la cara d'horror i/o desconcert -no acabo d'identificar la reacció- de la professora quan, després de garantir-li que no ens expliquem malament per falta de domini de la llengua, entén que tot el que es penja a Twitter és públic -excepte si ets un esnob que tanca el seu perfil-. Tot el món, i no és cap hipèrbole, pot veure el que escrius. La teacher té els ulls com plats. Però aquest és l'esperit de Twitter, li diem. L'exhibicionisme és l'esperit de Twitter, li hauríem d'haver precisat. Però la classe s'hauria complicat extremadament. Perquè també li hauríem d'haver confessat que aquest coi de xarxa de microblòguing és l'escenari d'una lluita ferotge i constant per aconseguir que l'exhibicionisme que incita sigui un exhibicionisme realitzat i no un exhibicionisme frustrat. Publicar qualsevol cosa a Twitter és molt arriscat, perquè un impuls erroni i 140 caràcters -tot plegat, en 30 segons- et poden portar a la ruïna si ho veu qui no et convé que ho vegi. Però el perill real, i el pànic real, és que ningú et llegeixi, que ningú et faci gens de cas: ni un retuit, ni una mention , ni un reply , ni un DM. Res de res. El buit. Hi ha tant soroll a Twitter que fer-s'hi veure és una feinada. Si vols exhibir-te, has de suar: has d'estar disposat a arribar a l'estridència, a ser pesat, a no posar-te límits i a pensar que ja te'ls posaran els altres. Trets de caràcter que fins ara eren un valor -com ara la discreció- no valen res a Twitter. Mai sabré prou anglès per explicar-ho.

stats