Diari d'una forense: el que la mort t'ensenya

Si et mors de cop, no saps com et trobaran. Ni quan. Ni on. No pots preveure en quina posició estaràs ni quina roba portaràs. Ni els suïcides poden controlar-ho tot. Diu la llegenda i alguns cronistes -altres ho neguen- que l’actriu Lupe Vélez, una vedet mexicana del Hollywood dels anys 30 i 40, va voler que la trobessin morta al llit, amb el seu millor vestit i envoltada de pètals de flors. Que es va prendre una dosi letal de somnífers i que quan li van fer efecte no va poder suportar les nàusees. Es va aixecar a vomitar, va ensopegar i va morir amb el cap al vàter. I diu la llegenda que la seva minyona la va trobar així l’endemà.

L’únic que és segur, en la llegenda, en la ficció i en la realitat, és que si et mors de cop hi haurà una persona que examinarà el teu cadàver. El mourà buscant senyals de criminalitat o indicis que la descartin. T’obrirà els ulls tibant les parpelles amb dos dits i avaluarà el nivell de deshidratació de la còrnia. T’estirarà i et flexionarà els braços i forcejarà amb el teu puny tancat per comprovar la fase en què es troba el rigor mortis. Demanarà que encenguin tots els llums de la cambra per calibrar el grau de lividesa, et girarà per veure si la sang ja ha tingut temps d’acumular-se a les parts del cos que estiguin en contacte amb el llit, el terra o la superfície sobre la qual hagis quedat. Repassarà cada racó del teu cos perquè no li passin per alt punxades o altres lesions sospitoses. La persona que farà tot això per dictaminar quant fa que t’has mort i per què t’has mort és el metge forense de guàrdia.

De Sara Grau a Imma Gràcia

Dilluns es va estrenar a TV3 la segona temporada de Nit i dia, una de les sèries d’èxit de l’últim any. La vida truculenta de la doctora Sara Grau (Clara Segura) ha posat el focus sobre la figura professional dels forenses catalans, acostumats a la penombra. Nit i dia està rodada en escenaris reals, a la Ciutat de la Justícia i a les sales d’autòpsies, al dipòsit de cadàvers i als passadissos de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC), creat l’any 2002.

Els guionistes i els actors han estat assessorats per un dels subdirectors de l’IMLCFC, Carles Martín Fumadó, que coneix els 195 forenses que van cada dia a treballar i s’enfronten a la truculència de les tragèdies reals. Entre aquests metges hi ha Immaculada Gràcia, la forense del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona. Passem una guàrdia de 24 hores amb ella.

Divendres, 17 de març

09.00 h. Comença la guàrdia

La doctora Gràcia arriba a la Ciutat de la Justícia amb una maleta troley de les que s’accepten a la cabina d’un avió. Avui passarà la nit aquí i dormirà l’estona que pugui en una de les habitacions, individuals i clòniques, que hi ha al jutjat d’incidències. N’hi ha per al jutge, per al fiscal, per al forense i per als funcionaris que passaran en aquest edifici 24 hores.

Avui fan la guàrdia d’incidències els membres del jutjat número 7 de Barcelona. Hauran de rebre les denúncies que arribin i s’encarregaran de les morts judicials -criminals, accidentals o naturals- del dia. Cada 24 hores hi ha canvi de guàrdia i els 33 jutjats d’instrucció de Barcelona són a la roda.

Alhora que la forense, van arribant els funcionaris i el magistrat, Francesc Miralles, un mallorquí a qui tothom diu Xiscu. Fa quatre anys que és al jutjat número 7 i tracta els funcionaris amb companyonia.Ens garanteix que hi haurà acció, però ens avisa que molt poc sovint hi ha morts criminals: “En quatre anys només he hagut d’anar a dos aixecaments de cadàvers per indicis de criminalitat, i només en un dels casos es va confirmar que havia sigut un assassinat”. Certament, la xifra d'homicidis a Barcelona és baixa. L’any passat n'hi va haver onze, 0,030 per dia.

9.40 h. Primer aixecament de cadàver: una turista morta mentre dormia

L’acció que ha promès el jutge no triga ni deu minuts. Els Mossos d’Esquadra avisen que en un hotel de la Vila Olímpica ha mort una turista belga de 62 anys. Dos agents són a l’habitació de la víctima, amb el marit, que s’ha despertat el dia que acabaven les vacances al costat del cos inert de la seva dona. La forense es prepara per anar a fer l’aixecament del cadàver. La policia avança per telèfon que no hi ha cap indici de violència ni cap sospita de criminalitat, i la llei preveu que el forense es faci càrrec d’aquests casos sense que calgui que el jutge vagi a l’escena dels fets. Els funcionaris avisen el xofer perquè esperi la doctora Gràcia a la porta de la Ciutat de la Justícia i activen els operaris que hauran de retirar el cos i portar-lo a la sala d’autòpsies quan la forense l’hagi examinat sobre el terreny.

10.05 h. Mantenir la calma enmig del caos

La doctora Gràcia arriba a l’hotel. El personal ja l’espera i es mouen amb rapidesa i discreció. En dos minuts és a la cambra on s’ha produït la mort. Hi ha un traductor de francès, però el marit de la víctima és flamenc i parla un francès de supervivència. A més, està en estat de xoc. Parla pel mòbil en neerlandès amb algun parent i s’ensorra en un mar de llàgrimes. Mentrestant, sona el telèfon fix de l’habitació i l’agafa un dels mossos. És una filla del matrimoni. Vol parlar amb el seu pare, que no s’hi pot posar perquè és al mòbil. El policia aconsegueix entendre’s amb la noia en castellà. Enmig d’aquest moment de caos -un caos controlat-, la doctora Gràcia s’ha posat en marxa. Concentrada i amb els guants que s’acaba de posar, examina el cos, que és al llit en posició de decúbit supí, és a dir, de panxa enlaire. Amb pocs moviments veu que tot indica que la mort és natural, possiblement per un aneurisma, una malaltia de la qual la víctima tenia antecedents. L’autòpsia ho haurà de confirmar.

De l’examen del cos, pel grau de rigidesa i el punt en què es troba la lividesa, se’n dedueix que la mort es va produir poc després que el matrimoni se n’anés a dormir, entre les nou i les deu de la nit. Ha estat morta tota la nit. Tenint en compte el tràngol del marit, l’operació no s’allarga més del que és estrictament necessari. La forense pren nota dels medicaments de la víctima que hi ha al tocador i demana algunes dades al marit, que ja ha penjat el telèfon i intenta asserenar-se. Ha d’omplir un formulari, especialment necessari quan la víctima és estrangera i s’ha d’organitzar una repatriació.

10.30 h. Una viuda i dues filles

Un cop al carrer, la doctora puja al cotxe i truca al jutjat per reclamar la presència dels operaris que han de traslladar el cadàver, que encara no han arribat. Però la trucada té una funció inesperada perquè en aquell moment els Mossos estan avisant d’una altra mort i el funcionari judicial l’hi comunica a la forense en el mateix moment. El xofer posa rumb cap a un carrer estret de Gràcia, on haurà d’arrambar el cotxe tant com pugui perquè no molesti mentre duri l’aixecament. La víctima és en un entresol de sostres baixos i poca claror. És un home de 80 anys que vivia amb la seva dona.

La viuda està ara acompanyada per dues filles, una de les quals, amb els ulls negats, s’ofereix a ser el contacte del jutjat per als tràmits que calgui. Mentre parla, la mare volta pel pis com si estigués atrafegada però sense un objectiu clar. Explica que feia dies que el seu home no volia menjar, que estava deprimit. Un dels agents de la patrulla dels Mossos que ha acudit a l’avís apunta que la víctima tenia pancreatitis i que feia mesos que no anava al metge de capçalera, que per aquesta raó ha declinat fer-se càrrec del certificat de defunció.

La doctora Gràcia entra a l’habitació on hi ha el cos i ajusta la porta per estalviar a les tres dones que hi ha al menjador minúscul del costat que la vegin treballant sobre el cadàver. És damunt del llit en diagonal, vestit amb una samarreta i uns texans però descalç, amb el cos entregirat i les cames creuades. Ni decúbit pron, ni decúbit supí, ni decúbit lateral, potser una barreja de totes tres posicions alhora. La rigidesa tot just comença. La forense creu que no fa més de tres hores que és mort. També és una mort natural, no hi ha indicis de res més.

11.30 h. S’acumula la feina

De tornada a la Ciutat de la Justícia, l’activitat està en el punt àlgid de la jornada. El vestíbul gegantí del complex és tan ple de gent anant i venint a pas ràpid que podrien ser figurants. A l’esquerra hi ha la cafeteria. La forense de guàrdia hi fa una llambregada i confessa que encara no ha esmorzat. “Ara anirem a fer un cafè”, promet. Sona com una promesa que es fa a ella mateixa. Abans ha de passar pel despatx, on l’aborda una funcionària que li anuncia que ha de visitar un testimoni citat en un judici que demana que certifiquin que no està en l’estat psicològic adient per declarar. Mentre s’organitza els papers, entra una altra forense que li vol comentar un informe. El jutge treu el cap per preguntar com ha anat i admet que “qui treballa realment en una guàrdia és el forense”. “Jo soc aquí i faig feina, però ella no para d’anar amunt i avall”, afegeix amb voluntat de reconeixement.

12.15 h. Esmorzar a l’hora que molts europeus ja estan dinant

Finalment arriba el moment d’esmorzar. A peu dret, un cafè i un entrepà petit de formatge proporcionen el combustible suficient per continuar. “Amb la panxa plena es veu tot diferent”, somriu. És metge i té clar que menjar no és cap caprici: “A vegades no pots dinar, perquè no pots deixar l’aixecament d’un cadàver a mitges. I si no menges acuses molt el cansament quan pares. Mentre estàs atrapat fent alguna cosa no te n’adones, ve tot després”. Recorda una vegada que va estar hores en un aixecament complicat a la platja, a ple estiu, sota el sol. Era un assassinat, i allò passava per davant de tot. “Quan vam acabar, el magistrat ens va convidar a refrescos per refer-nos”, explica.

Avui espera poder-se apuntar a dinar en algun dels torns que fan els funcionaris de la guàrdia, que per trencar la monotonia van a algun dels restaurants de menús que hi ha darrere de la Ciutat Judicial, a la banda de l’Hospitalet de Llobregat. Assegura que una estona de conversa li va molt bé per aparcar momentàniament les seves cabòries.

Cal aclarir quina mena de cabòries té Immaculada Gràcia, l’Imma, com li diu tothom. Seriosa però gens esquerpa, parla amb veu baixa i pausadament. S’explica amb intuïció didàctica, evita la temptació de l’argot professional. I defuig flirtejar amb el dramatisme.

“No has de donar importància al que no és important”

Té 45 anys i en fa 14 que fa de forense. Veure cadàvers per a ella és natural i habitual. Admet, només, que aquest contacte permanent amb la mort li ha ensenyat una cosa: “No has de donar importància al que no és important”. Així de senzill, sense afegir-hi literatura. Li molesta sentir un forense que diu que quan arriba a casa plora pel que ha vist. “Això no té sentit, no et pots endur a casa drames que no són teus”. Al final confessa què és el que la rosega a ella: fer la feina bé, no equivocar-se en un dictamen. L’obsessió pels informes que ha de presentar al jutjat -pot estar en joc una condemna a molts anys de presó o una indemnització de molts diners- és el que sovint no la deixa dormir. Amb els anys ha trobat una manera de controlar aquest vertigen: si no hi ha una urgència màxima, escriu l’informe i el deixa reposar una nit. L’endemà el revisarà i gairebé segur que el retocarà.

12.30 h. Un testimoni que no vol declarar

Tot i que els dies de guàrdia no hauria de fer aquesta mena de tasques, que es reserven per a la resta de jornades, la forense assumeix la visita que li han programat d’un testimoni que no vol testificar i que busca un justificant mèdic per escapolir-se’n. Al vestíbul, en unes cadires de plàstic arran de passadís com a sala d’espera, hi ha la dona del testimoni -una dona d’elegància indissimulable amb la cara de patiment contingut de la classe mitjana alta quan s’ho passa malament- i un advocat. Quan surt de la consulta de la doctora, el senyor porta a la cara un trasbals molt obvi: haurà de declarar tant sí com no, perquè la forense no troba cap element per defensar davant del jutge que no té les facultats cognitives per fer-ho, per molt amargues que siguin les coses que li han passat darrerament i per molt que li pesi enfrontar-se a un procés judicial.

13.10 h. Veredicte sobre les lesions que ha deixat una baralla de veïns

Sembla que hi ha una pausa i s’ha d’aprofitar per redactar informes. Té pendents els dictàmens sobre els dos aixecaments que ha fet aquest matí, la valoració del testimoni que es resisteix a testificar i un curiós cas de denúncies creuades entre dos veïns que s’han atonyinat mútuament. Ha de llegir les denúncies i els informes mèdics del cas i fer una primera valoració per establir si les lesions causades són mínimament greus, fet que implicaria un procediment per delicte greu, o si són lleus, de manera que els fets es tramitarien com a delicte lleu. Es troba enmig d’una disputa iniciada entre una veïna i un veí en una reunió de la comunitat de propietaris. Una baralla que va tenir una pròrroga amb la intervenció, l’endemà, del marit de la veïna. La dona havia estat qualificada de “meuca” pel veí número 1, i quan ho va saber el veí número 2 i marit s’hi va encarar. Així va ser com va haver de sentir de boca del veí número 1 que la seva dona “ja era una meuca” abans que ell s’hi casés, un detall que fa pensar que l’esmentat veí número 1 i la senyora es coneixien d’abans. La disputa va acabar a cops i amb unes ulleres trencades (o esclafades deliberadament) com a víctima principal. La comicitat de l’episodi no altera el gest circumspecte de la doctora Gràcia, que responsablement escriu un informe que descarta, en principi, que es tracti d’un delicte greu.

13.30 h. Es poden donar els pulmons d’un suïcida que s’ha penjat?

Molt més complicat és un altre cas que té sobre la taula. Ha de decidir quins òrgans d’un home de 41 anys que s’ha suïcidat es poden autoritzar per al trasplantament. La víctima ha entrat en mort cerebral aquesta matinada a l’hospital. Es va penjar a casa i el van trobar els seus pares. Al centre sanitari el van remuntar, però les lesions eren massa greus i no les ha superat. És un cas força clar: la víctima tenia antecedents psiquiàtrics i l’any passat ja s’havia intentat suïcidar amb una sobredosi d’insulina, aprofitant que en tenia perquè era diabètic.

El dictamen de la forense serà determinant: podria negar-se a permetre la donació de cap òrgan perquè se li ha de fer l’autòpsia. En un primer moment descarta autoritzar la donació de cap òrgan toràcic -ni cor ni pulmons- perquè poden contenir informació important. Però davant la insistència de l’hospital per poder trasplantar els pulmons -que estan en molt bon estat-, Immaculada Gràcia en parla amb patologia -els forenses que fan les autòpsies- i acorden que es pot autoritzar la donació d’aquest òrgan. Si s’hagués tractat d’un homicidi s’hauria hagut de denegar el trasplantament de tots els òrgans.

14.05 h. El so dels detinguts enrabiats

Se senten uns cops que fan vibrar la paret. Sembla que pugin del soterrani. Fan obres? “No! Són els detinguts!”, aclareix la doctora amb mig somriure. Com? “Aquí sota hi ha els calabossos judicials on els arrestats s’esperen per passar a disposició judicial”. La policia els porta a primera hora del matí, però van passant un per un. L’espera s’allarga i perden la paciència. I es posen a picar els barrots. Quan comença un, els altres s’hi afegeixen i s’hi poden estar més de mitja hora.

14.30 h. L’agressor que denuncia els Mossos

La banda sonora del migdia es va apagant. Els cops ja són molt esporàdics, perquè les garjoles es van buidant. Però quan semblava que s’acostava el moment d’anar a dinar, arriba una altra petició. La forense d’incidències ha de visitar un detingut de violència domèstica que ho ha demanat a última hora. Un home amb pantalons de xandall i xancletes, amb un turmell embenat i una rascada a la cara, entra a la consulta. Sosté que la seva exparella el va enredar per fer-lo anar a casa seva i que ell és la víctima de la discussió posterior i d’una detenció injusta i violenta dels Mossos. En sortirà uns vint minuts després, amb un dictamen que diu que no es pot saber com s’ha fet les lesions, lleus, que té. Darrere seu surt la doctora, amb el bolso i la jaqueta a les mans: “Hora de dinar, anem!”

14.55 h. Hamburguesa amb lliçons d’anatomia

Dinar a El Farolito, un establiment de menús de l’Hospitalet de Llobregat per on sembla que hagi passat una turba afamada que ha dinat atropelladament, ha marxat corrents i ha deixat les taules sembrades de plats i gots bruts, tovallons de paper rebregats i molles i restes de flam per tot arreu.

Al fons, en una de les poques taules ocupades, sota una tele enorme, espera la Pilar, una de les funcionàries del jutjat. Les dues dones desconnecten una estona... parlant de tècniques forenses, que interessen a la Pilar per entendre casos sobre els quals ha llegit. Parla d’una negligència mèdica de Galícia i la doctora Gràcia li aclareix dubtes sobre anatomia. I no sembla que li pesi gens.

16.30 - 19.00 h. Tarda sospitosament tranquil·la

Cap incidència. Dues hores i mitja per redactar i revisar informes, en tot moment amb la sensació que no es pot haver acabat el dia, que encara passarà alguna cosa més. Un cop enllestides les tasques més urgents, la forense del número 7 es deixa sotmetre pacientment a un interrogatori.

19.00 - 20.00 h. El seu primer mort tenia 24 anys

Una amiga i Agatha Christie la van empènyer cap a la professió. “Era una amiga més gran, anava uns cursos més avançada que jo en la carrera de medicina, i ja parlava de fer-se forense. I la veritat és que jo sempre he llegit novel·la policíaca i trobo molt interessant el que es pot arribar a esbrinar d’un cadàver amb tècniques científiques”, explica.

Va començar a exercir fa 14 anys al jutjat d’Arenys. Després ha passat per Mataró, Andorra, Rubí i Cornellà, fins que l’any 2012 va aterrar a Barcelona i ja s’hi ha quedat. Recorda perfectament el seu primer mort. “Era un noi de 24 anys i jo en tenia 30. Va morir sobtadament al llit, mentre dormia. Els seus pares l’havien trobat. Em va impressionar perquè encara se’l veia ple de vida. Tenia el cos atlètic, cap arruga, i era a la seva habitació, amb les seves coses. No s’assemblava a les autòpsies en què havia participat durant les pràctiques, de gent gran que jo veia directament al dipòsit”, rememora.

No és l’únic cas que li ha deixat empremta. Té gravat a foc el dia de Sant Esteve del 2004, en què es van trobar morts a cops de clau anglesa dos avis de Santa Susanna: ella a la casa, ell al garatge. Tots dos lligats i emmordassats. Ell va rebre més de 20 cops. La filla gran de la parella havia empès el seu company sentimental a matar el matrimoni. Una història fosca amb una herència en joc.

La noia de l’accident misteriós

Entre els casos que més maldecaps li han donat com a forense, però, no hi ha els crims sinó un accident. Es va trobar una noia morta en un cotxe mig amagat entre arbustos. Tenia mig cos fora del vehicle. La policia va fer constar a l’atestat que l’accident s’havia produït el dia abans, poc després de l’hora en què els familiars deien que la conductora havia sortit de casa. Però a la doctora Gràcia no li quadraven les hores: l’escassa rigidesa del cos li deia que feia molt menys que havia mort. Alguna cosa no encaixava. Va fer constar a l’informe el seu punt de vista, però se’n va anar intranquil·la. Va ser un d’aquells dies en què li costa dormir.

L’endemà, quan va anar a fer l’autòpsia, va trobar el cadàver més rígid: es confirmava que feia menys hores que havia mort del que la policia apuntava. Quan havien trobat la víctima la rigidesa encara “anava de pujada, estava en fase d’instauració”, no podia fer més de 8 hores de la mort. La investigació va aclarir finalment que l’accident s’havia produït a l’hora estimada però que la noia havia trigat hores a morir. I havia intentat sortir del vehicle: per això tenia mig cos fora.

El cas de la mitja taronja assassina

Les sorpreses a la taula d’autòpsies són relativament freqüents. La forense Gràcia en va tenir dues de molt seguides -i molt similars- quan treballava al Maresme: dues morts sobtades que semblaven producte d’algun atac i que havien estat en realitat per asfíxia. Una dona amb problemes de salut i molt medicada va morir de cop mentre esmorzava amb el seu marit a la cuina. Va ser en un moment en què ell estava d’esquena rentant plats. Es va girar perquè no li responia i la va trobar morta. L’endemà, en l’autòpsia, se li va trobar mitja taronja taponant la tràquea. La víctima s’havia ennuegat. Poc temps després va haver de fer l’autòpsia d’un home que havia mort sopant en un restaurant amb un grup d’amics. Creien que havia tingut un infart fulminant, però a la tràquea hi havia un tros de carn prou gros per impedir-li la respiració i asfixiar-lo.

20.00 h. Sopar i conversa sobre ‘Nit i dia’

Els dos funcionaris que passaran la nit sencera de guàrdia, la Marta i el Josep, es planten a la porta del despatx. “Anem a sopar, Imma. Vens?” Travessen l’esplanada que creua el recinte de la Ciutat Judicial i la connecta amb l’Hospitalet i arriben a un bar gallec. Moment per comentar Nit i dia. Ras i curt: els interessa poc i no els agrada el que n’han vist. Massa sexe. Massa truculència. No s’assembla a la realitat. No hi connecten. Segurament no són el públic objectiu de la sèrie protagonitzada per Clara Segura. El Josep fa una puntualització: “Jo no l’he vist, però si fos massa realista seria avorrida per a la gent, per aquest motiu hi posen tot això”. La Marta en discrepa: “Jo trobo que la realitat té més morbo”. Canvien de tema i passen a parlar de la seva realitat. Fa molts anys que són a l’ofici. Un dels canvis que van notar quan els van traslladar del vell edifici del passeig Lluís Companys a la flamant Ciutat de la Justícia, entre la Gran Via i l’Hospitalet, va ser la relativa calma de les nits de guàrdia. “Avui és divendres i potser no vindrà ningú en tota la nit. Estem apartats i la gent no ve per denunciar foteses. Abans qualsevol baralla d’una nit de festa acabava al jutjat d’incidències”, recorden.

21.30 h. De cop, cau la nit

La Ciutat de la Justícia, que fa unes hores era un formiguer, ha quedat absolutament deserta. Només queda llum al jutjat de guàrdia. Sembla que sigui molt més tard de l’hora que és. Hi ha la Marta i el Josep i la fan petar amb el jutge.

22.00 h. “Imma, acaben de trucar. Un altre”

La doctora Gràcia ha tornat al despatx i repassa expedients. És massa aviat per anar-se’n a dormir, tot i que seria molt a prop, darrere de dues portes que només es poden obrir amb targetes del personal autoritzat. El silenci és espès quan el trenca el magistrat. “Imma, acaben de trucar. Hi ha una altra mort. Un precipitat, un suïcida”.

22. 30 h. Suïcidi als 83 anys

El cotxe de la guàrdia ha portat ara la doctora a l’Eixample. Aquesta vegada per trobar la víctima no cal entrar en cap edifici: és a la vorera, on ha anat a parar quan s’ha llançat des del sisè pis on vivia. El biombo que posen els Mossos en aquests casos preserva el cadàver de les mirades dels vianants.

La víctima porta el pijama. Acabava de sopar i era al menjador. La seva dona era en una altra cambra i quan hi ha tornat no trobava el seu marit. Ha vist el balcó obert i un tamboret arrambat a la barana. S’hi ha acostat, ha mirat cap al carrer i hi ha vist un grup de gent i la primera patrulla: envoltaven el cadàver del seu home. Després ha vist la nota de comiat: ell tenia càncer i ja no podia més.

Un equip de suport psicològic de l’Ajuntament atén la viuda i els fills. I els Mossos i la forense enllesteixen l’aixecament en un quart d’hora. Poc després només unes taques de sang indiquen que allà hi ha passat alguna cosa.

23.45 h. Intentar dormir

Poc abans de la mitjanit tot està tranquil. El telèfon no sona. Bon moment per provar de dormir, tenint present que en qualsevol moment pot saltar un altre avís.

Dissabte, 18 de març

04.00 h. Només una trucada de matinada

El Josep és l’únic que s’haurà d’aixecar durant la nit, quan truquen des de l’hospital per comunicar que ja poden traslladar al dipòsit el cadàver de l’home al qual li han extret els òrgans autoritzats per trasplantar-los. Només cal activar els transportistes.

09.00 h. Final de la guàrdia

A les nou, ni un minut abans, l’equip de guàrdia del jutjat número 7 comença a marxar, mentre arriben els companys del número 11 per rellevar-los. La doctora Gràcia agafa la maleta i surt per la porta per on ha entrat 24 hores abans. La família l’espera per anar a una calçotada.