Vanitat inofensiva

No hi ha sopar d'amics sense debat sobre les xarxes socials. Deixa anar la paraula Twitter i/o Facebook i ja ho tens. Els rols es reparteixen. Hi ha fanàtics de Facebook que s'ho passen teta penjant-hi fotos de la seva vida domèstica i escèptics que en desconfien i gairebé hi estan en contra però que no s'abstenen de parlar-ne -ni d'utilitzar-lo, de grat o per feina-, i n'hi ha que expliquen mil anècdotes sobre Twitter i els seus efectes. Queda clar que la xarxa és vanitat i que l'egosurfing mou el món tant com els diners i el sexe. La community manager d'un festival de cinema explica, en un d'aquests sopars, que ja no cal convidar a canapès els periodistes: amb un retuit els satisfàs. Un RT d'un usuari VIP alimenta l'ego d'un periodista més del que necessita alimentar-se el periodista per l'estómac. Però resulta patètic que un periodista busqui una community manager pel carrer per donar-li les gràcies per un RT. Els esforços per satisfer la vanitat són més visibles que mai i fan una mica de vergonya. Penso tot això en un tren de Rodalies. Passa el revisor, un senyor malhumorat i vanitós que porta els cabells (mal) tenyits i que enxampa un viatger sense bitllet. El passatger li explica que no ha tingut temps de comprar el bitllet perquè se li escapava el tren i li demana que l'hi vengui ell. Una operació que hem vist mil vegades. Doncs no. Multa de 50 euros: "25, si la paga ara. Paga o aviso seguretat?", anuncia/pregunta/amenaça. El viatger encara no ha tingut temps de respondre i el revisor ja ha bloquejat la porta del tren i ha fet pujar el vigilant. El viatger paga. I dos metres més enllà, el revisor repeteix l'operació. El segon viatger no porta 25 euros i el fan baixar. El tren ha estat un quart d'hora parat. El revisor té la vanitat satisfeta. I jo deixo de trobar malament que la gent s'arrossegui per un RT. Hauria volgut que el revisor tingués Twitter per lluitar per un RT en lloc de fer-nos perdre a tots el temps fent de xèrif.