REPORTATGE

Com atrapar un fugitiu

La fuga perfecta no existeix, però hi ha molts fugitius que s’hi acosten. Malgrat que el món és cada dia més petit i més connectat, encara hi ha gent capaç de fer-se fonedissa per evitar anar a la presó. Unitats especials de totes les policies els busquen
Així va ser la detenció d'un fugitiu que buscaven els Mossos i que se sabia que anava armat. Era un delinqüent condemnat per robatoris violents que havia fugit al Marroc i havia tornat. A la tornada, va cometre l'error de presentar-se a casa la seva exdona i apallissar-la i amenaçar-la amb un revòlver. Va ser el principi de la fi de la seva fugida. / CME

"Mar, som dels Mossos d’Esquadra, venim de Barcelona. Ja saps per què venim. Deixa-ho córrer”. I Mar Casimiro-Soriguer es va posar a plorar i ho va deixar córrer. Era el moment que temen -i a vegades, sense saber-ho, desitgen- tots els fugitius. Arriba després de setmanes, mesos o anys d’amagar-se, d’anar d’una ciutat a una altra o fins i tot d’un país a un altre. Després d’una cursa esgotadora de canvis d’aspecte físic, de ruptures afectives, de renúncies de tota mena.

El fugitiu sap quan és hora de rendir-se. Fa un últim intent, però és un acte reflex.

Mar Casimiro anava amb la seva companya sentimental, que havia conegut a la presó, el dia que la Policia Municipal de Madrid la va abordar a la sortida d’un centre comercial. Al costat dels agents municipals hi havia dos homes més, vestits de paisà. No va sospitar que eren mossos i va fer el seu últim intent: com que no duia documentació, va donar un nom fals. Però quan va sentir que un dels homes no uniformats -un caporal del grup de fugitius de la policia catalana- s’adreçava a ella i s’identificava, es va desmuntar.

Així s’acabava la història d’aquesta monitora de dibuix de la presó Model que tres anys abans havia conegut en un bar Jorge Agustín Sánchez, Mauricio (o Jordi, segons els casos utilitzava un sobrenom o un altre), un delinqüent que estava de permís de la presó. Per fascinació o per debilitat -ella sempre va mantenir que l’havia forçat a ser-ne còmplice-, el va seguir en una carrera embogida i violenta de quatre mesos durant els quals Mauricio va deixar paraplègic d’una pallissa l’exparella de la noiai va matar dos homes a trets. Ella va estar en presó preventiva però després va quedar en llibertat provisional -l’autor material dels fets era ell- i no es va presentar al judici: s’havia fet fonedissa.

POLICIES QUE NO SEMBLIN POLICIES

Mar Casimiro-Soriguer va ser un cas del primer any del grup de recerca activa de fugitius dels Mossos. L’equip es va crear el maig del 2013 i van localitzar i detenir la còmplice de Mauricio el juny del 2014. Ella prenia moltes precaucions i va ser la dona que s’havia convertit en la seva nova parella sentimental qui els va portar fins a l’objectiu. El cap del grup, l’inspector Joan Manuel Lazo, i el seu caporal recorden molt bé aquella història. No és estrany que la fugitiva trigués una mica a entendre que eren policies. Com passa amb altres investigadors policials, vigilen la seva imatge per aconseguir un aspecte deliberadament deixat. Cabells llargs, cares mal afaitades, calçat esportiu atrotinat, roba que no ha vist la planxa ni de lluny. En realitat, corren el risc de caure en un parany: tots acaben amb un cert aire de família que els podria delatar, però cal haver-ne vist molts per veure’ls venir.

Tenir aquesta pinta, que fa que el comú dels ciutadans se n’apartin amb recel o arribin a donar-los almoina -això li ha passat al membre mésben treballat de l’equip de Lazo, en una anècdota que diverteix l’inspector-, és fonamental per no aixecar sospites durant les vigilàncies. Perquè si una cosa fan aquesta mena de policies és passar-se hores plantats en punts on se suposa que trobaran algú que busquen, probablement, des de fa mesos.

No hi ha més remei. “És molt difícil que et donin permís per a una escolta telefònica o per escorcollar un local en aquesta mena de recerques”, explica l’inspector dels Mossos. Els responsables del grup de recerca de fugits de la justícia de la Guàrdia Civil creuen que el problema és legal: “Estan molt clars els requisits per obtenir permisos judicials per punxar telèfons o fer altres diligències que afecten els drets dels ciutadans quan es tracta d’un delicte pendent d’aclarir. Però el criteri no està gens clar quan busques algú ja condemnat que ha fugit durant el judici, després del judici -abans de complir condemna- o durant un permís penitenciari. I si és un estranger reclamat per la justícia del seu país que no ha comès cap delicte aquí, encara és pitjor. Els jutges són molt refractaris a donar aquestes autoritzacions”.

Les xarxes socials són una gran eina per seguir rastres

Els grups de recerca de fugitius, per tant, se les han d’empescar com poden. Les xarxes socials, per exemple, són una gran eina per seguir rastres. S’ha de ser una roca per suportar l’aïllament total que requereix una fugida perfecta. I fins i tot els més durs, els que poden passar sense les trucades i el contacte personal, acaben caient sovint perquè no resisteixen la temptació del Facebook.

L’HOME QUE FEIA GIMNÀSTICA A CASA

En cada cas s’ha de trobar la debilitat de l’objectiu. I aquesta feblesa pot ser una persona, una relació íntima, un fill. La xicota de Mar Casimiro-Soriguer havia portat fins a Mar Casimiro-Soriguer i la nòvia d’ Iván Gálvez Carpintero va portar fins a Iván Gálvez Carpintero. Era un home que havia aconseguit no deixar cap rastre durant sis anys. No va marxar del país, sinó que es va fabricar la vida més discreta que es pot tenir.

Havia sigut condemnat a catorze anys i mig de presó per un assalt molt violent a un matrimoni de Blanes. La dona va ser segrestada per portar-la emmordassada dins del maleter d’un cotxe fins a Badalona, on pretenien obligar-la a obrir la caixa forta de la seva empresa. Els Mossos els van enxampar 'in fraganti' i Iván Gálvez i la resta de la banda van ser jutjats i – excepte la xicota d'un dels membres del grup i exnora de les víctimes, de la qual no es va provar la implicació– van ser condemnats. Tots van ingressar a la presó excepte ell, que estava en llibertat provisional i ja no va poder ser localitzat.

Durant sis anys va treballar en negre a l’empresa d’un germà, va deixar de conduir, no feia servir targetes de crèdit i es va muntar a casa un petit gimnàs per mantenir la seva visible musculatura. Però no va saber-se estar de rebre visites de la xicota. I el set d’abril del 2015, quan tornava de treballar, va veure cinc homes asseguts a la terrassa d’un bar davant de casa seva. Li van fer mala espina perquè no eren del barri. Va aturar-se un segon, el temps just per esvair el que li van semblar manies, i va continuar caminant. Aleshores es van aixecar aquells homes que, efectivament, no eren del barri: “Ivan Gálvez? Mossos d’Esquadra. Està detingut”. I ja va estar.

La fugida perfecta existeix: és la del que es fica en un pis i no en surt, però això no és vida

Un cop es va veure atrapat, Gálvez no va tenir cap inconvenient d’explicar a la policia les seves peripècies. Fins i tot va admetre que uns mesos enrere havia vist dos policies uniformats que li va semblar que el perseguien i es va preparar mentalment per ser detingut. Però els agents van passar de llarg. “ Normalment no es posen violents, és com si es rendissin, alguns semblen alleujats i tot”. És el diagnòstic de l’alferes del grup de recerca de fugits de la Guàrdia Civil.

Ser fugitiu pot arribar a ser insuportable. La fugida perfecta existeix: és la del que es fica en un pis i no en surt, però “això no és vida”. L’alferes posa com a exemple el cas d’un traficant de drogues que havia estat enxampat amb 200 quilos de cocaïna. Va escapolir-se de complir condemna marxant a Portugal, Holanda i l’Equador. Va aguantar tres anys: al final va tornar a Espanya, on vivia la seva família, i es va entregar. N’estava fart.

I encara que estiguis disposat a resistir, ni tècniques que semblen extretes d’una pel·lícula, com fer-se esborrar les empremtes dactilars, són garantia que no t’atraparan. L’inspector Lorenzo Martínez Riquelme, cap del grup de localització de fugitius de la Policia Nacional, explica amb to burleta el cas del narco Jorge Javier Martínez Sanmillán, Franky : “Li van trasplantar pell dels dits dels peus als dits de les mans, però li van fer un bunyol, hauria de presentar una reclamació al cirurgià”. El van detenir a Dénia quan feia dotze anys que estava desaparegut. “Anava amb els pares, els fills i la dona, i va intentar colar-nos un DNI fals. Va trigar mig minut a entendre que ho teníem tot lligat, les proves que calien. Aleshores ens va dir «se m’ha acabat la vida» i es va deixar emmanillar. Si topes amb fugitius professionals i saben que has guanyat no es resisteixen mai”.

ATAC D’IRA DELATOR

Però no diguis mai un mai. En alguns casos sí que es poden posar violents. És llavors quan els grenyuts de l’inspector Lazo necessiten la col·laboració d’agents fornits per fer la detenció i criden el Grup Especial d’Intervenció (GEI) dels Mosssos.

Els van necessitar per atrapar un fugitiu condemnat a dotze anys de presó per un robatori violent amb segrest de la víctima. Havia fugit per evitar complir la pena. Se’n va anar al Marroc. Però al cap de tres anys, segurament per raons personals, va tornar. Inicialment es va instal·lar a Badalona. Durant mesos no va passar res. I aleshores va abaixar la guàrdia. Es va presentar a casa de la seva exdona i la va apallissar i amenaçar amb un revòlver. Un atac d’ira que li costaria car. Perquè aquell dia va començar a perdre la partida.

Un lladre violent que havia marxat al Marroc va tornar al cap de tres anys. Es va presentar a casa de la seva exdona i la va apallissar. Un atac d’ira que li costaria car

Com que tenia ordres de crida i cerca emeses per diversos jutjats de Catalunya, era un cas per al grup de fugitius dels Mossos. Els homes de Lazo van descobrir que dormia a casa d’un cosí en una urbanització de Collbató. El van vigilar i sabien que anava armat. Sabien que havia intentat atropellar un agent uniformat en un control policial per escapolir-se’n. Calien els GEI. Van muntar el dispositiu per arrestar-lo i, com ja s’esperaven, primer van veure sortir de la urbanització la seva parella, que sempre s’avançava amb un altre cotxe per comprovar si hi havia policia. Van poder enganyar-la i poc després va sortir ell, confiat que trobaria el terreny lliure. Li van barrar el pas i no va tenir res a fer. El que va passar aleshores es veu en la seqüència d’imatges que encapçala aquesta pàgina.

Aquest havia caigut per una debilitat, la ràbia contra la seva ex. Però els factors que poden portar-los a perdre la llibertat per la qual han batallat amb tant d’esforç són molts. “En el món actual no és fàcil amagar-se, és un món d’interrelacions, tot el que fem deixa rastre. Només se’n surten els que se’n van a un país on, encara que els trobin, difícilment els enviaran de tornada perquè no hi ha conveni d’extradició. Però no és tan fàcil instal·lar-se en un d’aquests països -adverteix l’alferes de la Guàrdia Civil-. És que, al capdavall, un fugitiu és algú que se’n va de la seva vida”, sentencia.

LES BASES DE DADES COM A CLAU

La Guàrdia Civil va detenir l’any passat a l’estat espanyol 115 fugitius buscats per un altre país, 22 dels quals a Catalunya. El grup especialitzat en aquesta mena de recerques, integrat en la Unitat Central Operativa (UCO), va fer 20 d’aquestes detencions, i l’alferes insisteix que “és fonamental la feina de totes les unitats i de tots els cossos policials, perquè és la manera de fer xarxa i que se te n’escapin cada dia menys”.

L’intercanvi de dades és la clau que invoquen tant Mossos com Guàrdia Civil i Policia Nacional. Són imprescindibles els enllaços a la Interpol i l’Europol. Per a l’inspector Martínez Riquelme, de la Policia Nacional -que no pot resistir la temptació de recordar que el seu grup especialitzat va ser el primer de l’Estat-, tot va canviar molt amb l’Euroordre, que va entrar en vigor el gener del 2004 i que facilita la tramitació de les detencions de fugitius. “En deu o dotze dies pots completar el procés i que el fugitiu sigui entregat”, afirma.

La recerca comença sempre per l’entorn delinqüencial de l’objectiu: encara que sembli mentida, no sempre l’abandonen

Però per poder-los lliurar -això no deixa de ser burocràcia, per molt pesada que resulti- cal trobar-los. Aquesta és la part difícil.

La recerca comença sempre per l’entorn delinqüencial de l’objectiu: encara que sembli mentida, no sempre l’abandonen, perquè sovint no saben viure d’una altra manera. I en aquest entorn s’hi han de buscar bocamolls i traïdors. O simplement errors. Si aquesta línia d’investigació no funciona, s’ha de burxar en l’entorn personal: cap dada sobre l’individu en qüestió és sobrera, el detall més simple pot donar la pista més bona.

EL COSÍ DE L’ARGENTÍ QUE SEMBLAVA CUBÀ

Per això moltes vegades els que passen a ser controlats quan es busca algú són els seus familiars o amics. Es va demostrar l’eficàcia del sistema en un dels casos del grup de fugitius dels Mossos.

Les autoritats argentines van demanar-los, via Interpol, que localitzessin un adolescent del seu país buscat per un robatori que va acabar en homicidi. El noi havia estat vivint a Catalunya amb la seva mare i era possible que hi hagués buscat refugi després d’haver matat una persona.

Els investigadors van decidir declarar persona d’interès policial el cosí de l’objectiu. I un dia un dels grups de multireincidents dels mateixos Mossos els va dir que tenien dades sobre aquest altre jove, que havia sigut detingut diverses vegades per robatori. Què en volien? Van aclarir-los que l’objectiu no era ell, sinó el seu cosí argentí, un noi menor d’edat.

De l’argentí, els agents de multireincidents no en sabien res. O això creien. Per si de cas, van passar als seus companys les dades de la banda del cosí, que havien detingut diverses vegades. No hi havia cap menor argentí. Hi havia un major d’edat cubà. I quan Lazo i els seus en van veure la foto van fer un bot: el cubà era el noi que buscaven. Ni es deia com havia dit que es deia -per provocar una fitxa policial falsa que s’havia convertit en l’única documentació que tenia-, ni era cubà, ni era major d’edat.

Aquell noi ni es deia com havia dit que es deia, ni era cubà, ni era major d’edat

Van haver de córrer, perquè el noi era a la presó de joves per un robatori, i els menors a Catalunya no poden estar en presons d’adults. Paradoxalment, que el descobrissin va fer que mentre se’n tramitava l’extradició, Justícia l’hagués de treure a corre-cuita de la presó de joves per portar-lo a un centre d’internament per a menors, que va ser advertit del currículum que tenia i de les mesures de seguretat que requeria.

A la llista de mètodes per a la recerca de fugitius encara hi falta l’element més popular: les llistes dels més buscats. Dels vells cartells dels wanted dels westerns, passant pels pòsters d’etarres que guarnien totes les comissaries de l’estat espanyol als anys setanta i vuitanta, fins a les webs d’avui dia.

LES LLISTES DELS MÉS BUSCATS

No hi ha una llista única ni fixa. “En realitat canvia cada dia, i per a nosaltres no hi ha més o menys buscats. Tots iguals, no fem cap rànquing, els hem de trobar tots”, argumenta la Guàrdia Civil.

Tot i així, de llistes de fugitius accessibles per al públic n’hi ha per triar i remenar. D’oficials i d’extraoficials. Fins i tota la revista Forbes n’ha fet un parell. La primera va ser el 2008: la van elaborar consultant les diverses agències de seguretat i cossos policials dels Estats Units. No tenien intenció de repetir-la anualment, però al cap de tres anys els esdeveniments els hi van obligar: el primer del rànquing, el més buscat del món segons Forbes, era Ossama bin Laden, capturat i executat el maig del 2011. I van haver de fer la segona llista Forbes de fugitius. En aquell moment Bin Laden va ser substituït pel narcotraficant mexicà J oaquín Guzmán, el Chapo, actualment capturat, tornat a evadir i capturat una altra vegada.

Les llistes de buscats més exhaustives són la de la Interpol i la de l’FBI, amb un cercador per passar-s'hi hores aplicant diferents criteris de selecció

La resta de llistes són d’organismes oficials. Per entretenir-s’hi, les més exhaustives són la de la Interpol i la de l’ FBI, que ofereix la seva tria dels deu més buscats però també proporciona un cercador per passar-s'hi hores aplicant diferents criteris de selecció. S’hi poden buscar delinqüents pel nom dels països que els reclamen, per la nacionalitat dels fugitius, per sexe i per tipus de delicte, inclosos els white collar, lladres de camisa i corbata, defraudadors d’alt poder adquisitiu.

S’hi troben fotos de cara i de perfil, imatges de tatuatges, retrats en què els fugitius apareixen amb els còmplices, fitxes en què se’ls pot veure envellits per ordinador en un intent d’actualitzar unes instantànies que han quedat antiquades.

L’Europol té una pàgina que destaca una quarantena de fugitius. La policia espanyola hi té ara mateix Esteban Vacas García: se l’acusa d’haver violat la filla de la seva companya, menor d’edat. Els fets van passar l’any 2004 i encara el busquen. De moment no ha comès l’error fatal que s’espera de tot fugitiu. I a la web de la Interpol encara hi ha Antonio Anglés, un dels assassins de les noies d’Alcàsser, tot i que la policia espanyola està convençuda que és mort en algun racó de món.

Però al marge d’entretenir el personal, ¿aquestes llistes serveixen d’alguna cosa? Rotundament sí, segons els policies especialistes. Si es fan servir bé. “Quan difons la foto d’algú, li trenques la vida, li prens l’anonimat. Si algú el reconeix, se li ha acabat la fugida”, assegura l’inspector Martínez Riquelme, de la Policia Nacional.

Ara bé, “no se’n pot abusar”, perquè perd l’efecte novetat que mobilitza la gent. I, sobretot, no s’ha de fer servir en moments inoportuns: si tens l’objectiu localitzat, encara que sigui aproximadament, és millor no fer res que aixequi la llebre. De tota manera, a l’Europa mediterrània “falta cultura de col·laboració ciutadana”. Ens costa delatar. Al Regne Unit, hi ha ONGs que busquen pistes sobre fugitius per posar la informació a disposició de les autoritats. Un somni que les policies de l’estat espanyol ni tan sols gosen tenir.

LA ‘GESTA’ DEL CHAPO, ¿POSSIBLE?

Acabem pel principi. Els esforços policials per trobar fugitius comencen amb les fugides. Les evasions espectaculars han tornat a l’imaginari col·lectiu pel cas del Chapo. Una gesta impossible sense funcionaris corruptes. La qüestió és si un reclús corrent, sense un càrtel al darrere, podria escapolir-se d’una presó moderna a Catalunya.

“Toquem fusta”. És el primer que diuen a Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Les situacions de risc més freqüents són els permisos dels quals no tornen alguns presos i les sortides programades, per anar a fer una activitat cultural, per visitar la família o per anar al metge. Així han fugit aquest any tres reclusos i l’any passat se'n van escapolir 163, alguns dels quals van tornar al cap d’hores o de dies. El cas sagnant de Brito i Picatoste, que van fugir el 2001 de la presó de Ponent aprofitant un trasllat a urgències -Brito es va autolesionar i Picatoste, que no havia tornat d’un permís, l’esperava a l’hospital- va traumatitzar les autoritats catalanes i va fer replantejar tots els protocols.

Però les evasions físiques de presons catalanes són cada any més escasses: 33 casos en els últims catorze anys i mig, una l’any 2015, cap l’any 2014. L'any 2013, amb 8 evasions, va ser el més negre de la llista. Dues presons velles –quan les noves ja estaven construïdes però sense inaugurar per falta de pressupost–, la de Tarragona i la de Figueres van ser dos dels punts negres. 

Actualment, amb totes els nous centres penitenciaris en marxa i els més obsolets –excepte la Model– tancats, la Generalitat resumeix així la recepta de les presons catalanes: tecnologia + barreres + rehabilitació. Així són, de cap a peus, els centres d’última generació, iniciada amb Lledoners (Bages) i continuada al Puig de les Basses (Figueres) i a Mas d’Enric (Tarragona).

 

Això significa inversió prioritària en tecnologia com sensors de moviment i circuits tancats de televisió i també en seguretat física: barrots especialment difícils de serrar, plantes baixes sense cel·les, murs impracticables. Resumint: l’evasió ha de ser tan difícil que el temps de reacció sigui més curt que el de fugida. Tornant al paradigma Chapo: per fer un túnel subterrani caldria baixar tants metres per esquivar els sensors que es fa pràcticament impossible.

I la rehabilitació, quin paper hi fa? Se suposa que és la clau: al reclús, “la vida al centre penitenciari se li ha de fer suportable i mínimament útil perquè li surti més a compte quedar-s’hi que fugir-ne”. Si pot ser.