Publicitat
Publicitat

El joc del gat i la rata amb els sospitosos habituals

El grup de delinqüència urbana dels Mossos persegueix els lladregots experts en furts

Tenen el despatx empaperat amb fotos de fitxes policials. Imatges de carteristes de tota mena amb prou detencions per guanyar-se un lloc en aquest qui és qui del furt: falsos policies, carpeteres, clavelleres, descuiters, pispes especialitzats en la taca i experts a fer el tap al metro. En aquest entorn comença la seva jornada el grup de delinqüència urbana dels Mossos de l’Eixample, els Fura. És un despatx petit, però no els cal gaire més perquè treballen al carrer. Poden arribar a fer 20 quilòmetres en un dia. Gasten més sola de sabata que corrent elèctric.

Van de paisà -roba esportiva, pírcings, barbes, grenyes-, fan horari de botiguer i coneixen bé els seus clients. Es passen la vida jugant-hi al gat i a la rata. “Els detectem, els seguim i, quan actuen, els aturem. Si han consumat el robatori, els denunciem per una falta de furt. Si el que han pispat val 400 euros o més, els detenim, perquè el furt ja arriba a delicte. No aniran a la presó, però els fem la punyeta fins que se’n cansen i marxen de la ciutat”, resumeix el subcap de seguretat ciutadana de la comissaria, el sergent Joan Pere Garcia.

Mala sort per al noi de la ‘ferralla’

Fem la ronda amb els Fura. Al carrer Marina, a prop de la Sagrada Família, territori temptador ple de turistes, els agents aturen dos coneguts. Són dos joves romanesos que dominen la tècnica de fer el tap al metro: un d’ells es posa davant d’un passatger i li bloqueja l’accés al vagó. Mentrestant, el còmplice aprofita el desconcert de la víctima per buidar-li la bossa. Són hàbils, però avui no estan de sort. Els vigilants els han fet fora del metro i només de posar els peus al carrer han ensopegat amb els Mossos. Els agents els reconeixen, els prenen les dades -acumulen 27 detencions i 17, respectivament- i els escorcollen. No duen cap objecte robat, no poden denunciar-los. “Mireu la bossa”, diu l’agent M. La bandolera del pispa és buida: no porta cap efecte personal perquè no és per portar-hi efectes personals propis sinó per omplir-la d’efectes personals d’altri. La conversa entre policies i lladregots és distesa. “Jo anava a treballar”, diu el més ros. “De què treballes?”, pregunto. “Recullo ferralla”, replica amb sornegueria, i intenta amagar les mans de pianista: llargues, blanques, fines. El seu soci es trenca de riure: “Ferralla, diu!”

Els deixen marxar mentre plantejo al sergent qüestions legals. “Què us empara per aturar-los quan no els enxampeu en acció?” “La 1/92. És la nostra eina jurídica”, respon. Es refereix a la llei de seguretat ciutadana, la llei Corcuera, que permet a la policia aturar un ciutadà si sospita que podria haver comès un delicte. Però hi ha l’altra cara de la moneda: pels petits delictes no violents, els lladres difícilment van a la presó. “Ho tenim assumit. Fem un miler de detencions a l’any i la majoria d’arrestats són al carrer de seguida. Són les regles del joc”, assegura Garcia. Que el Codi Penal sigui així fa que els pispes no travessin la línia vermella de la violència: coneixen la llei i eviten fer mal a les víctimes.

Exhibició de les clavelleres

Dos dels Furas’han parapetat darrere d’uns contenidors. Han albirat dues clavelleres a l’altra banda del carrer. La Mari i una companya -gitanes dignes de Julio Romero de Torres- venen clavells i saben fer anar les mans tan ràpid que el client ni s’adona de si li buiden la cartera. Els Fura les observen i les segueixen. Les veuen grapejar un turista i el caporal del grup s’acosta a parlar amb la possible víctima, però és una falsa alarma: no li han pres res. Decideixen aturar les clavelleres igualment. Escorcoll suau i confiscació dels clavells, que no tenen llicència per vendre.

Es negocia una demostració per als periodistes, sense fotos. Em col·loquen a les mans una cartera amb uns paperets a dins que representen bitllets. Em claven un clavell a la solapa i una de les gitanes belluga les mans a l’altura del meu cap fent dringar unes monedes i repetint una paraula que sona com “ ¡Alo, alo!” La vista se me’n va cap a les seves mans i els bitllets volen cap a les seves butxaques: no he notat ni la més mínima estrebada. Em miren amb satisfacció. “No diguis que no tenim art! I no fem res dolent. Si la persona se n’adona, tirem els bitllets a terra i li diem que l’hi han caigut, mai ens hi enfrontem, t’ho juro pel meu fill!”, i me n’ensenya una foto.

La Mari i la seva companya tenen una cinquantena de detencions al seu currículum amb els Mossos. I han sigut denunciades desenes de vegades per faltes. “És un bucle. Els posen una multa i tornen a robar per pagar-la”, s’encongeix d’espatlles l’agent que s’endú els clavells. La confiscació de les flors deixarà les clavelleres sense treballar una estona. El bucle només es trenca quan el grup central de multireincidents recopila denúncies escampades per diversos jutjats i aconsegueix arrossegar la fiscalia a presentar al jutge un cas de delinqüència organitzada. La resta és només pressió sobre els pispes per fer-los difícil la feina. A vegades desisteixen. Marxaran i en vindran de nous.