20/10/2011

Qui necessita psicolèg si hi ha Twitter?

2 min

Una frase d'un diàleg que no recordo bé d'un capítol de Sex in the city -sèrie reemesa en mode sobredosi per Divinity des de fa mesos- fa, més o menys, així: "Vius a Nova York i no tens terapeuta? Jo en tinc tres!" Aquestes referències a l'ús i abús dels psicòlegs per part dels novaiorquesos més o menys ben situats -constants en les pel·lícules de Woody Allen i en altres productes que reflecteixen visions semblants de la ciutat- aviat quedaran desfasades. Arribarà un moment que, fins i tot a Nova York, la pregunta serà: per què vols un terapeuta si tens Twitter? Tenint en compte l'ús i abús de la xarxa que es fa sovint, és evident que no cal gastar-se els calés en terapeutes per expulsar els dimonis, donar ales a un narcisisme desmesurat sense que ningú ens posi límits -com a molt, uns quants unfollow - o gronxar-nos en la dolça nostàlgia, que sempre amaga traumes que un psicòleg faria aflorar i ens obligaria a afrontar. No cal dir -però ho diré, mira- que l'episodi de càstig a Gerard Quintana d'aquesta setmana és un exemple del mètode poc científic amb què se sublima la ràbia acumulada durant segles contra els poderosos/famosos. Fins ara, els rics, els poderosos, l'Església i els famosos de qualsevol mena eren éssers privilegiats que podien decidir de què es parlava en els fòrums públics -és a dir, als mitjans de comunicació- i fer que s'hi parlés d'ells i d'una determinada manera. Ara que hi ha Twitter els rics i famosos del segle XXI, tot i no haver perdut tots els privilegis, reben les bufetades que han deixat pendents durant segles els rics i famosos anteriors. Hi ha dies, però, en què no hi ha ningú especialment saborós per apallissar. Llavors es juga a la nostàlgia amb jocs del tipus #frasesvintatge, un hashtag que triomfava ahir a la tarda. Però no us enganyeu així també s'acaben desenterrant els fantasmes.

stats