Publicitat
Publicitat

Amors d'estiu

Tot ho inunda l’aigua de l’amor: de tot el que veu l’ull, no hi ha res que l’aigua de l’amor no cobreixi

Elizabeth Smart

Els amors d’estiu, que de vegades són també el primer amor, són com una avinguda d’aigua que ho cobreix tot. Una torrentada intensa i que saps que no durarà. Un amor que es viu com entre parèntesis, fora de la vida real i amb data de caducitat.

Els amors d’estiu sempre tenen escenaris bonics a disposició, matins esclatants, postes de sol que encenen la platja, cels cosits d’estrelles. Són amors juganers que tenen mil oportunitats per expressar-se sense transcendència: les capbussades casuals a la piscina que requereixen una proximitat dels cossos, els focs de camp que afavoreixen les mirades enceses per les flames, les passejades nocturnes acompanyades d’històries de por, que conviden a agafar la mà del que tens més a prop (i que ja has procurat que sigui la persona adequada). Aquell primer contacte de les dues pells! L’enrampada més dolça, el desassossec més tendre.

Els amors d’estiu, tan fàcils, tan lleugers. Amors de pells bronzejades i brillants, de balls a la llum de la lluna, de promeses que tothom sap que no s’han de complir. Un obrir i tancar d’ulls, una ratxa de vent de garbí, l’escuma que deixa l’onada.

Sense obligacions, sense arguments, sense passat ni futur. L’amor de l’estiu del 79, del 85, del 93, del 2005. Un amor que no necessita llargues converses, que potser no resistiria llargues converses. Que no sobreviuria en el nostre entorn hivernal, que a ciutat aniria desinflant-se, que la rutina del curs mataria amb rapidesa.

Els amors d’estiu, sense compromís ni disculpes, sense retrets. Ingràvids, frescos, riallers, un glop de felicitat.

Els amors d’estiu que ens deixen amb una sola pregunta: quan corris món, el meu nom què et dirà? La va encertar de ple, Salvat-Papasseit, en el poema de títol més estiuenc, La meva amiga com un vaixell blanc. L’amor d’estiu s’acaba amb l’arribada dels cels transparents i aspres del mes de setembre. Però el record durarà? El seu nom, quan el sentim anys després, lluny d’aquell estiu i d’aquella platja, ens farà estremir, encara que només sigui una mica?

Jo, per exemple, no he oblidat el meu amor d’estiu. Potser hi ajuda que l’escenari era immillorable. Recordo les platges mallorquines, quan el sol ja insinuava el comiat i arrencava reflexos daurats a les onades. La lluna d’agost que vermellejava. Les primeres besades, que tenien gust de sal.

Com és de precepte, vam fer el gest d’intercanviar-nos els telèfons (els de casa, no hi havia mòbils), amb l’ànim abatut pel convenciment que la trucada mai no es produiria. Cadascú tornaria a la seva realitat i mil quilòmetres eren un oceà. Ja se sap, els amors d’estiu no sobreviuen a les primeres fredorades. Calia assumir-ho i guardar el record com un regal d’aquell estiu a Mallorca.

Però no l’he oblidat. Potser hi fa, també, que hi dormo cada nit des de fa vint-i-cinc anys.

PUBLICITAT
PUBLICITAT