07/10/2016

Blaus i roses

2 min

A primera hora del matí, a la platja, l’espectacle està assegurat. Blaus i roses, reflexos daurats, onades altes o mar en calma, un patí de vela que travessa l’escena, lleugeríssim, el sol com una taronja refulgent o un cel ple de núvols blancs i grisos. Tant li fa. Cada dia, els altres espectadors i jo, ens hi quedem enganxats, embadalits. Aturem la marxa i n’hi ha molts -la majoria- que fan fotografies.

Sempre, tothom i tothora. Tothom fa fotos. Sembla que hàgim entrat en una lluita desesperada per retenir l’instant, per congelar el moment, per deixar constància que nosaltres hi érem. Després en fem àlbums o pengem les fotos a les xarxes i, per un moment, creiem que hem aconseguit envasar la vida, encapsular-la. Quina ingenuïtat! És sabut que la vida, com diria la Caterina Albert, vessa i escapa dels motllos.

Camino mar endins, pont del Petroli enllà, rumiant per què tantes persones, ara mateix, en aquest bocí de platja, no en tenen prou gaudint de la imatge enlluernadora que ens ofereix aquesta albada. No en tenen prou vivint intensament aquest privilegi, volen immortalitzar-lo, poder demostrar que hi eren, que ho van veure, atrapar l’instant. De la mateixa manera que ens retratem davant de paisatges sublims o de monuments magnífics. O per la mateixa raó que quan ens reunim amb amics i passem una bona estona, ens sentim inevitablement empesos a fer una foto de grup. O encara pitjor, quan paguem uns diners per anar al concert del nostre grup preferit i ens passem l’estona amb el braç alçat, enregistrant l’escena amb el mòbil.

Per què ens domina aquesta ansietat tan bèstia per retenir la vida en un clic?

Potser moltes d’aquestes fotografies acabaran perdent-se. Després de distribuir-se per diversos grups de WhatsApp, quedaran emmagatzemades als mòbils de cadascú i, al cap d’un temps indeterminat, acabarem esborrant-les per no ocupar la memòria de l’aparell. També pot passar, en el pitjor dels casos, que la nostra pròpia memòria acabi fallant i que perdem, també, els records vivíssims que un dia semblava que no s’havien d’esborrar mai.

Torno a la platja. El sol s’enfila lentament, molt lentament, damunt de l’horitzó i el cel canvia les tonalitats. Hi ha una parella asseguda a la sorra, un home gran que fa tai-txi, dues dones vestides d’esport que aturen la carrera. Cadascú ho mira d’una manera diferent. Amor, preocupació, alegria, temor, confiança, tristesa, nostàlgia, esperança. La vida vessa i escapa dels motllos.

stats