Publicitat
Publicitat

Catalans a París

Són persones d’edats diverses, maneres de fer i de pensar diferents, professions variades. Tenen en comú que són catalans i viuen a París. Hi han arribat per amor o per desig d’aventura o per necessitat. Enlluernats per aquesta ciutat que és un saló de ball i una selva, un far i el túnel del terror, una piràmide de vidre, un pis de trenta-cinc metres quadrats amb un lloguer de mil euros.

S’enyoren de casa els dies que la tradició els fa recordar el sabor de la crema o dels bunyols o dels panellets. S’enyoren quan es connecten a la informació política i tenen la sensació que s’estan perdent moltes coses. Vénen, si poden, per fer la Via Catalana o per votar. Es fan una selfie plena d’estelades per poder demostrar -demostrar-se, potser- que aquesta vegada sí que hi eren. I s’enyoren, sobretot s’enyoren, quan la família es troba per dinar -calçotada, aniversaris, cargolada, Nadal, un diumenge qualsevol- i hi són tots menys ells. Ja han decidit que, en aquestes ocasions, connectar-se per Skype és una pèssima idea que els deixa amb els ànims al soterrani per uns quants dies.

Els més veterans es reivindiquen com a ambaixadors permanents de Catalunya. Han difós la literatura catalana, han reivindicat la diferència, han regalat roses als companys de feina per Sant Jordi i han explicat als fills dels amics que a Catalunya hi ha un tronc màgic que caga llaminadures i petits regals. Els joves, acabats d’arribar, ho tenen una mica més fàcil. Ara, a França, tothom coneix o vol conèixer Barcelona. La majoria de la gent ha sentit a parlar del procés independentista. No se’l miren amb simpatia, però desperta el seu interès.

París és la capital d’un país supercentralista. És molt difícil que un parisenc mostri comprensió amb un “separatista”. Els amics del casal català de París que he conegut comparteixen una experiència que els desassossega. Els seus amics parisencs, fins i tot els que han escoltat els arguments dels catalans i són capaços de comprendre’ls o, si més no, de respectar-los, acaben formulant sempre aquesta pregunta: com és que parles als teus fills en català? Consideren que, ja que els catalans són bilingües, haurien de procurar que els seus fills -que aprendran francès a l’escola- puguin aprendre a casa el castellà, que és molt més útil que el català (on vas a parar).

La resposta de la majoria de catalans a París s’assembla força a aquesta: si és una qüestió d’utilitat seria millor que aprenguessin xinès.