Publicitat
Publicitat

‘Dancing queen’

Començo el dia fent una ullada al Facebook. Bones notícies, fotografies entendridores, reivindicacions polítiques, una mica de tot. I aleshores veig que una amiga ha penjat al seu perfil un vídeo de la pel·lícula Mamma mia. És la cançó Dancing queen, una escena que he vist dotzenes de vegades. Passo de llarg i continuo el repàs: ressenyes de llibres, consells per a una vida sana, enllaços amb articles recomanables. I tot d’una, com si alguna cosa m’hi empenyés, torno enrere fins a trobar el vídeo del musical. La meva amiga hi havia posat, en penjar-lo, només una paraula: “Genial”. Ara ja hi ha uns quants comentaris: no em canso de veure’l, gràcies per recordar-me’l, a veure quin dia ho fem!

Estic enfeinada, no hauria de fer-ho. Però la meva mà dreta va per lliure i clica el play. I veig per enèsima vegada l’esplèndida Meryl Streep, amb la granota texana i la cabellera rossa, fent salts impropis d’una dona de seixanta damunt del llit, mentre les seves amigues fan el boig i la conviden a ser la reina del ball.

Després, em deixo arrossegar per aquestes tres dones i començo la davallada eufòrica cap al mar. Les velles arrugades com sortides d’un anunci de iogurt s’arrenquen el davantal i s’afegeixen a l’alegre comitiva. La roba estesa és de colors llampants, blaus turquesa, grocs brillants, blancs i vermells. Les dones que arriben a la platja són una gentada. Ballen damunt del moll de fusta i Meryl Streep empeny les seves amigues a l’aigua i acaba llançant-s’hi de bomba.

S’acaba el vídeo i deixo anar un sospir de satisfacció. Com si m’haguessin fet un regal, com si m’hagués concedit un desig, com si el meu cos hagués experimentat un plaer breu però intens. Potser -penso- aquesta escena ha rebut les crítiques més ferotges perquè -imagino-és la més tòpica de les al·legories sobre l’alliberament de la dona. Quin símbol més barroer, quan s’arrenquen el davantal i el llencen en l’aire. Quina imatge més grotesca, la caravana de dones movent els braços al ritme d’una cançó que parla de la reina del ball.

Segurament. Però proveu a veure aquest vídeo per enèsima vegada i digueu-me si no us envaeix una alegria que ens costaria una pasta en gintònics. Digueu si no us vénen ganes d’arrencar-vos el davantal (o de llençar l’ordinador al mar, tant li fa) i seguir la coreografia. Digueu si no us llançaríeu gustosament al mar al costat de la Meryl.

Perdoneu. Deu ser la calor d’infern. I les ganes de vacances.