Publicitat
Publicitat

Epicondilitis

Des de fa setmanes, em feia mal el colze. El traumatòleg em va dir que tinc epicondilitis, és a dir, una inflamació de l’os del colze (l’epicòndil) i dels tendons que s’hi insereixen. Em va explicar que, d’aquesta dolència, se’n diu “colze de tennista”. Li vaig aclarir amb un somriure de complicitat que, en el meu cas, la culpa no és del tennis.

Em va preguntar si faig alguna activitat que pugui estar relacionada amb l’epicondilitis. Li vaig dir que sí, que suposo que són les hores d’ordinador. “A què es dedica?”, em va preguntar. I jo vaig respondre que escric. “Què escriu?”, va requerir. “Novel·les”, responc. Fins aquí, tot normal. Però va arribar encara una tercera pregunta: “Novel·les!... I, d’on les treu?”

El vaig mirar en silenci -perquè no sabia com respondre- i li veia als ulls una curiositat sincera. Vaig somriure, per guanyar temps, i el traumatòleg hi va tornar: vull dir que d’on treu les històries, d’on li vénen (vaig imaginar immediatament una donzella vestida amb túnica blanca, que em dicta arguments a cau d’orella). Gràcies a déu, a més de la musa de la inspiració, també em va venir al cap l’assaig de la gran Natàlia Ginzburg sobre l’ofici d’escriure: “Els dies i les coses de la nostra vida, els dies i les coses de la vida dels altres a què assistim, lectures, imatges, pensaments i converses: s’alimenta de tot això i creix en el nostre interior”.

He fet les quinze sessions de rehabilitació que em va prescriure el traumatòleg. Quan hi torni, li diré dues coses.

Una, que encara tinc punxades al colze, i dos, que al centre de rehabilitació hi he trobat material del bo per escriure. Una vintena de persones de totes les edats i condicions, cadascú amb el seu mal, compartint converses banals o íntimes, estranyament units per una mateixa circumstància. Retalls de vida, solidaritat, amabilitat, dolor. Un genoll inflamat, una espatlla congelada, lumbàlgies, tendinitis, postoperatoris complicats.

Hi ha una dona gran, grassa i riallera, que sempre està de bon humor. La fan ajeure en una llitera i li diuen que s’ajudi amb les mans per portar els genolls fins al pit. Ho intenta però diu que no pot. Li fa mal?, pregunta el rehabilitador, sol·lícit. “No, home! No puc de tant de riure que em fa veure’m ensenyant el cul a tothom, a la meva edat!”