29/05/2015

Ídols

2 min

Ara són vellets, molt vellets. Estan plens de xacres, sordegen i caminen molt a poc a poc. Ell l’ajuda a ella a baixar l’esglaó de la vorera perquè ella, que va tenir un ictus fa un parell d’anys, ha perdut mobilitat i coordinació. Ella li llegeix a ell el diari perquè l’home ha de fer-ho amb una lupa i se n’anava cansant. Em reben amb molta alegria, m’ofereixen un te i unes pastes i, just després d’interessar-se per la meva família, comencen a preguntar-me sobre l’actualitat política, les darreres eleccions, el procés català, el fenomen de Podem. La conversa -més lenta i dispersa, amb reiteracions i confusions-és tan interessant com sempre, tan brillant com sempre, com quan ells eren més joves i jo era una nena petita que els escoltava embadalida.

Aquesta parella de vells entranyables van ser els meus ídols, els éssers més enlluernadors de la meva infància, uns herois que de tant en tant venien a seure al sofà de casa meva i ens oferien el món en petits regals i un exemple de vida lliure, intensa, culta, apassionant. Eren amics dels meus pares i ens visitaven aproximadament un cop a l’any. La seva visita era motiu de festa grossa a casa.

Ella era una arqueòloga de prestigi. Metre seixanta d’empenta, intel·ligència i exigència. Ens relatava la seva experiència arreu del món, amb un discurs que s’aturava en grans pauses, anava d’una cosa a l’altra i barrejava idiomes. Deia paraulotes i proferia insults, ens escandalitzava i divertia, era radical en el discurs i cordial en les formes. Tenia un sentit de l’humor punxegut.

Ell era periodista. Corresponsal en diversos països per a un diari anglès. Coneixia realitats i cultures diverses des de la seva impertèrrita flegma britànica. Els germans rèiem per sota el nas perquè no sabíem com reaccionar davant de les seves maneres excessivament formals. I per la seva pronúncia estranya. I pels pèls de les seves celles, llargs i salvatges.

Van ser un estímul magnífic en aquells anys ensopits del final del franquisme. Una finestra a l’exterior, on la gent era més culta i més lliure. Ara els veig, encongits i arrugats com una pansa, he d’alçar la veu perquè em sentin. Ella encara deixa anar alguns estirabots o una paraula malsonant. Ell l’hi fa repetir -i no sé si sordeja o és una manera de renyar-la-. Ella hi torna i aleshores tots dos dibuixen un somriure còmplice. Ella li ofereix una mica més de te. Ell l’hi agraeix amb compliments. Hi ha un petit silenci. Em pregunto si aquesta és l’última vegada que els veig.

stats