Publicitat
Publicitat

L’encert

Sovint em pregunten com decideixo el títol per a una novel·la. Acostumo a respondre que triar el títol d’una novel·la és més complicat i més important -gairebé- que escollir el nom per a un fill.

M’he comprat tantes novel·les només pel títol! I, sempre, en tots els casos, n’he confirmat la importància vital. De vegades agraeixo haver-me deixat seduir per un títol bonic o suggeridor, gràcies al qual he descobert un autor que m’agrada. De vegades, però, m’he sentit defraudada per un títol que prometia molt i que duia al darrere -o a dins- una novel·la que no estava a l’altura.

M’agraden els títols llargs com La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero, o Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé; o molt curts, com Les onades, de Virginia Woolf, o Aloma, de Mercè Rodoreda. Hi ha algunes paraules fetitxe, que si apareixen en un títol són com cants de sirena que no puc defugir: casa, germans, jardí, família. D’aquesta manera tan poc ortodoxa vaig descobrir Una bona casa, de Bonnie Burnard; Quatre germanes, de Jetta Carleton; Àlbum de família, de Renate Dorrestein, i altres meravelles. I vaig ensopegar, per exemple, amb El jardí oblidat, de Kate Morton.

Després hi ha els títols que són com petitíssimes novel·les. Que expliquen una història i et fan reflexionar i són poètics. El Confieso que he vivido, de Neruda; La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano; L’amor, una altra vegada, de Doris Lessing, i Primavera, estiu, etc., de la Marta Rojals. I, en aquest sentit, dubto que hi hagi gaires títols més rodons i estimulants que No em dic Laura, de la Maria Àngels Anglada.

I he deixat el millor per al final. El títol que crec que qualsevol escriptor hauria volgut pensar: Lo raro es vivir, de Carmen Martín Gaite. Quantes vegades he imaginat la novel·lista, en el moment que va escriure aquestes línies: “ Es que todo es muy raro, en cuanto te fijas un poco. Lo raro es vivir ”. Devia aturar-se un moment, les mans relaxades damunt les tecles de l’Olivetti, per tornar a llegir la frase. Seguríssim que una petita alarma s’havia disparat a dins del seu cap: això és bo. I aleshores, potser ho va llegir en veu alta: Lo raro es vivir. I segurament va udolar d’alegria.

Tot el que volia dir amb aquella novel·la havia quedat resumit en quatre paraules. Encara més: tot el que la humanitat rumia des de fa segles, allò que ens emociona i ens desassossega: que el que és estrany, realment, és viure.