Publicitat
Publicitat

Volguda Maria

“Volguda Maria: acabo de rebre la teva molt estimada lletra, que m’ha omplert de joia, i és per això que, sense tenir prou temps material, venço tots els obstacles i faig que la present agafi el correu de la una, perquè arribi ben aviat al seu destí”.

És l’arrencada d’una carta d’amor. El paper està esgrogueït però en perfecte estat. La lletra rodona, tan clara, amb una cal·ligrafia preciosa. L’encapçalament: Figueres, 13 març 1920.

“Avui, diumenge, estic de festa, però estic molt trist, com el dia que fa sense ni un xic de sol, que sembla que vulgui acompanyar-me amb la meva nostàlgia.

”Tu encara tens un petit retrat meu per poguer mirar i passar un moment bé, però jo ni tan sols això, però no creguis que deixo de pensar en tu, la teva imatge no’s separa un sol moment de la meva pensa, i ara que ja fa dos dies complerts que no t’he vist, puc assegurar-te que m’ets indispensable per acompanyar-me en el transcurs de la nostra vida, doncs sense tu em creuria impossibilitat d’ésser tan sols un moment feliç. I això et juro amb tota sinceritat que és lo que el meu bon cor sent”.

La carta acaba amb els tradicionals records per a la família i un formal “Tu ja saps que t’estima i no t’oblida el teu Quimet”. A sota hi ha un més espontani: “Ojo! Hasta dijous!”, que vindria a ser l’emoticona de la picada d’ullet que fem servir ara.

En Quimet era el meu avi patern. Carter, fill d’un escloper de Bàscara. La Maria, d’Albons, era la meva àvia. La carta, de l’època que festejaven, ha aparegut dins d’una capsa que estava oblidada al fons de tot d’un altell. Han passat noranta-cinc anys. Prop d’un segle. Feia uns mesos que s’havia signat el Tractat de Versalles, als Estats Units estava a punt d’aprovar-se el vot femení i només feia dos anys que Pompeu Fabra havia publicat la Gramàtica catalana definitiva. I a l’Empordà, un noi de Figueres festejava una noia d’Albons i li escrivia, en un català prou correcte, promeses d’amor.

Ni en Quimet ni la Maria van pensar mai que una de les seves cartes d’enamorats sobreviuria, havent resistit una pila de trasllats, anant amunt i avall del país amagada en una capsa i esperant encara unes dècades, arraconada en un altell, fins a l’any 2015, i que els seus néts i besnéts la llegirien, trasbalsats.

En Quimet i la Maria, a qui només van recordar un grapat de persones que els van tractar i que els consideraven honestos, amables, bones persones. Mai no van sortir als diaris ni en queda cap rastre documental. Només aquesta carta d’amor. Deu ser la petja que deixa la gent senzilla. I, en realitat, hi ha res més important?